Darrerament, de fet els darrers mesos, alguns escorxadors i plantes de tractament de carn de molts països s’han vist involucrats en brots de la COVID19, causada per SARSCoV2. Què tenen de particular aquests llocs?

Per entendre tot plegat cal recordar com es transmet el SARSCoV2. No és un virus de transmissió aerògena en el sentit estricte del terme: no es pot desplaçar desenes de metres, cavalcant a l’aire. Viatja en gotes -microgotes- a distàncies curtes o molt curtes. Com més petita és la gota més lluny arriba, però òbviament conté menys virus, i es dilueix en un volum d’aire més gran. És per això que es diu que el problema està en la proximitat perquè aquestes gotes encara són prou grosses i estan relativament concentrades al voltant de l’emissor. I a més, com són “pesades” s’acaben dipositant sobre les superfícies al voltant de l’emissor: un asimptomàtic, un presimptomàtic o un simptomàtic que pot ocultar la seva condició. Aquest últim concepte també es important.

Els escorxadors i les cadenes de processat d’aliments són llocs en els que es treballa molt freqüentment en cadenes de treball, amb personal força proper entre si (és inviable en la majoria dels casos mantenir la distància de seguretat). A banda són llocs sorollosos, per la maquinària i pel nombre de persones que hi ha, i això obliga molts cops a cridar més que parlar. Recordin que hi ha casos descrits de transmissió per increment de la velocitat i radi d’acció de les partícules emeses, cosa que passa quan un, en lloc de parlar, crida…o canta, en un cor, per exemple (podeu revisar aquest cas anecdòtic però molt il·lustratiu… ). I recordem que quan es treballa en cadena un no es mou gaire, per no dir gens, amb la quals cosa es comparteix molt temps amb el mateix grup de persones en distàncies curtes.

Posem equips de protecció individual (EPIs) doncs, diran. Correcte, és el que cal fer en un avaluació de risc un cop has comprovat que totes les mesures prèvies són insuficients. Les recordo, les altres mesures:

  • Substituir activitat, que òbviament no podem en aquest cas.
  • Posar barreres d’enginyeria o tècniques, complicades en molts d’aquests espais.
  • Adoptar mesures organitzatives, procedimentals i de formació (aquí he d’insistir, s’ha de filar molt prim perquè estic convençut que hi ha força marge de millora).

Quan tot això no és suficient, cal sumar els EPIs.

La inspecció de canals es realitza en instal·lacions refrigerades.

Però els EPIs no són cap panacea en si mateixos. La gent que els ha de fer servir ha de saber COM es fan servir, COM cal conservar-los o mantenir-los. L’empresa ha de saber QUÈ comprar, i que no TOTHOM pot fer servir els mateixos EPIs. Això és evident en el cas de les mascaretes, per exemple. De la mateixa manera que vostè no es posaria un guant de la talla S si té una mà de mida L, hi ha mascaretes que se li ajustaran millor o pitjor perquè la seva cara no és estàndard. I posar-se mascareta suposa una barrera per la veu amb la qual cosa potser vostè cridarà més. I recordin que els torns poden ser llargs, de 8-10-12 hores i que, el ritme de producció és alt o molt alt dins la cadena; el processat de carn és una tasca esgotadora, que té riscos evidents, intensiva, que és desenvolupada molt habitualment per personal amb poca formació i amb sous baixosI això em porta a la gairebé impossibilitat de mantenir els EPIs ben posats tota l’estona.

Per cert, una altra tasca esgotadora, intensiva, feta per personal habitualment amb poca formació reglada i també de sous baixos i fins i tot indocumentat, que en acabar la seva feina es concentra en habitacles plens d’altres treballadors amb condicions d’espais i serveis més aviat “justes” és la feina dels temporers del camp. En aquest cas el perill no està tant a la feina si no als desplaçaments des de i cap a la feina (que es poden fer en vehicles plens compartits) i en les habitacions on descansen i dormen. I ja saben vostès on s’estan produint uns altres clústers, darrerament.

Per si això fora poc, les condicions ambientals d’aquest indrets són molt favorables a la persistència del virus…ambientalment parlant. Temperatures baixes, de refrigeració en molts casos, superfícies llises i molt majoritàriament no poroses, com l’acer inoxidable, l’alumini, el plàstic, descrites com favorables a la persistència d’aquest coronavirus (i de fet de la majoria dels virus que jo conec).  Disposen abastament de bibliografia però els enllaço alguns articles relatius a la persistència… Chin i col·laboradors , van Doremalen i col·laboradors , Pastorino i col·laboradors, tots ells referits a SARSCoV2 i d’aquest any 2020.

La COVID19 no és una malaltia de transmissió alimentaria. La carn no es veu en cap manera afectada pel SARSCoV2. Òbviament la carn no en porta “per se” i l’única manera que li arribi és per contacte amb micro-gotes exhalades per un infectat, ho sàpiga aquest o no, o per contacte amb superfícies prèviament contaminades per aquest infectat. També pot arribar a la carn si la transferència d’una superfície a l’altre (a la carn) és prou eficient, cosa que per altres virus s’ha demostrat que és, més aviat, ineficient.

Aquests clústers (agrupacions d’infeccions) es fan més evidents en moments de baixa circulació, perquè destaquen con un turó en una planúria… és perfectament possible que ja n’hi hagués d’equivalents 3 mesos enrere però camuflats per l’alta incidència o circulació general de SARSCoV2 en aquell moment.  Només per concepte l’agrupació indoor de personal fixe durant un nombre elevat d’hores ja és una ocupació de risc…la resta de factors que he comentat no fan més que incrementar-lo.

Potser ha arribat el moment de replantejar-se moltes coses.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Aquesta entrada ha estat escrita per Xavier Abad, viròleg i cap de la Unitat d’Alta Contenció Biològica de l’IRTA-CReSA. Podeu llegir més sobre aquest i altres temes de virologia en el seu blog personal  Comentaris viruslents.