Allò que la “normalitat” amaga.
Potser ningú de vosaltres ha sentit parlar del Tersicoccus phoenicis. De fet molt poca gent es pot dir que l’hagi vist o l’hagi tingut a les mans. No és un petit mamífer que viu en una aïllada selva o desert, ni un bacteri o alga trobada en ambients naturals molt, però molt particulars, lluny de tota petjada humana.
És un bacteri que únicament s’ha aïllat dos cops a la Terra. Els dos cops, a més, en ambients molt semblants, dues sales netes que fan servir la NASA (National Aeronautics and Space Administration) i la ESA (European Space Agency) per l’assemblatge dels seus enginys espacials, que estan sotmeses a una estricta i rígida neteja i desinfecció (desinfecció química, irradiació ultravioleta, etc.). Intrigant a més que ambdues sales estiguin separades per més de 4000 km, una a Florida i l’altre a la Guaiana Francesa.
Bacteri Tersicoccus phoenicis. Font: NASA/JPL-Caltech
El bacteri és un membre de la família Micrococcaceae, amb una forma aproximadament esfèrica, de 1 micra (0,001 mm) de diàmetre, aeròbic,Gram-positiu, que no forma espores. L’aïllament d’un bacteri no esporulat en aquests ambients tan controlats és més sorprenent encara, ja que l’espora bacteriana és una forma per persistir en condiciones ambientals molt adverses. Se li accepta la capacitat de persistir en ambients amb molts pocs nutrients i per això se li ha donat l’etiqueta d’extremofil, que comparteix amb altres bacteris que persisteixen i creixen en condicions gairebé abiotiques. D’aquest bacteri tenim únicament dues soques o variants ja que només s’ha aïllat a dos llocs.
El seu origen és indubtablement terrestre. Segons algunes opinions, aquestes sales haurien exercit una mena de “selecció positiva” cap aquest bacteri en termes de persistència i habilitat per mantenir-se viu sens gairebé nutrients. Per altre banda seria un bacteri poc comú que quedaria sempre “tapat” per altres bacteris numèricament més importants o metabòlicament més actius, que el desplaçaren en tots els intents fets per aïllar-lo en altres condicions.
Això sí, s’ha estudiat i seqüenciat el seu material genètic, perquè si alguna vegada alguna forma de vida (bacteriana o vírica, per suposat) arribes a la Terra dins d’un enginy espacial, poguessin descartar que no haguéssim estat nosaltres qui l’haguéssim llençat a l’espai per desprès recuperar-lo.
De la mateixa manera, per evitar contaminar nosaltres altres cossos estel·lars o planetes, s’ha fet servir aquest bacteri com a control per millorar els mecanismes i mètodes d’esterilització d’aquests ambients tan controlats.
Amb tot, la veritat és que la vida, en totes les seves formes, eucariota però sobre tot procariota, no entén de controls.
Però aquesta, aquesta és una altra historia.
