El Virus de la Verola del Mico i els animals de companyia
El virus de la verola del mico (VVM) pertany a la família dels Poxvirus, que són uns virus de mida gran (200-400 nm) i de doble cadena d’ADN. Aquest virus va ser descrit per primera vegada en primats no humans utilitzats com animals d’experimentació el 1958 a Dinamarca i no es descriu la primera infecció en persones fins l’any 1970, constatant el caràcter zoonòtic del virus.
Bàsicament es descriuen dos grups filogenètics de VVM, que es correspondrien bàsicament a les zones geogràfiques de l’Àfrica Central, amb soques més virulentes, i de l’Africa Occidental. Fins l’any 2003, tots els casos de infecció pel VVM en persones fora del continent Africà eren casos importats que havien adquirit la infecció en alguna de les zones endèmiques d’Àfrica. Aquell any, una importació de rosegadors africans a Estats Units provocà una cadena de transmissió a gossos de les praderies, i d’aquests a persones. Un total de 71 persones es van infectar en aquest episodi zoonòtic, i en cap cas es va observar transmissió comunitària.
En els brots detectats recentment (Maig de 2022) en diferents parts del món s’ha confirmat l’existència de transmissió comunitària entre persones, malgrat l’origen de la infecció no s’ha pogut encara determinar. La hipòtesi més probable es que hi hagi hagut un o varis esdeveniments de transmissió zoonòtica originals i que a partir d’ells s’hagi generat transmissió entre persones.
El fet de que s’hagi produït transmissió comunitària ha causat preocupació sobre la possibilitat que es pugui donar una transmissió antropozoonòtica, és a dir, que es pugui transmetre el virus de persones a animals, i més concretament a mascotes. Eventualment, una situació de transmissió a animals salvatges susceptibles a la infecció (sobretot rosegadors) podria arribar a provocar la generació de reservoris animals del VVM fora de l’Àfrica.
Aquesta problemàtica sobre l’eventual transmissió a animals domèstics ha fet que diferents agències de salut internacionals formulessin recomanacions sobre com evitar-la. Què diu (de rellevant) el document de guia o recomanacions del European Centre for Disease Prevention and Control (ECDC) pel que fa als animals…
- “Hi ha un risc potencial de transmissió d’humans a animal a Europa, per tant es necessita una estreta col·laboració intersectorial entre les autoritats sanitàries públiques humanes i veterinàries que treballin des d’una perspectiva de «One Health», per gestionar animals de companyia exposats i evitar que la malaltia es transmeti en la vida salvatge. La AESA no coneix fins avui cap informe sobre infeccions en animals (de companyia o silvestres) a la UE”. (pàgina 2).
- “No obstant això, els brots de VVM en animals en laboratoris i zoològics, sense cap font d’infecció clarament identificada, s’han reportat fora del continent africà.” (pàgina 4)
- “No s’ha documentat mai cap cas de transmissió de VVM a través de substàncies d’origen humà. No obstant això, hi ha casos reportats de transmissió de virus de mare a fill durant l’embaràs, i estudis animals mostren la presència de virus en la sang, teixits i òrgans d’animals infectats.” (pàgina 7)
- “En l’actualitat, se sap molt poc sobre la idoneïtat de les espècies animals peri-domèstiques europees (mamífers) per servir com a hoste del VVM. No obstant això, els rosegadors, i especialment les espècies de la família dels Sciuridae (esquirols) són propensos a ser hostes adequats, més que els humans (vegeu el rerefons de la malaltia), i la transmissió dels humans als animals de companyia és teòricament possible. Aquest esdeveniment de transmissió podria conduir a l’establiment de virus en la vida salvatge europea i la malaltia es convertiria en una zoonosi endèmica. Als Estats Units, no hi ha proves que el virus es convertís en enzoòtic en animals silvestres, però les autoritats sanitàries dels animals van dur a terme una vigilància sistemàtica i una campanya agressiva per als animals exposats durant el brot de 2003. La probabilitat d’aquest esdeveniment de transmissió és molt baixa.” (pagina 8)
- “Les autoritats sanitàries públiques haurien de treballar juntament amb les autoritats veterinàries per assegurar la capacitat d’aconseguir quarantena i proves diagnòstiques d’animals de companyia, mamífers, que han estat exposats o que estan en risc d’exposició del VVM (és a dir, animals domèstics d’un contacte proper d’un cas de VVM). Els animals de companyia en quarantena haurien de ser aïllats en instal·lacions controlades, complint amb l’aïllament respiratori (per exemple, un laboratori) i les condicions de benestar animal (per exemple, instal·lacions governamentals o organitzacions de benestar animal), i provat (per PCR) per a l’exposició abans que acabi la quarantena. Eutanàsia només hauria de ser un últim recurs reservat a situacions en les quals les proves i/o l’aïllament no són factibles. Altres espècies de mascotes de mamífers podrien ser aïllades a casa si les condicions de benestar animal ho permeten (per exemple, la disponibilitat d’un espai tancat a l’aire lliure per a gossos, controls veterinaris regulars per avaluar l’estat de salut, evitar l’accés als visitants, impedir que els animals de companyia surtin de casa).” (pàgina 9)
- “El VVM actualment no apareix com una malaltia sota vigilància 8080” a la UE/EEA , ni el virus és de notificació obligatòria en animals en virtut del Reglament d’aplicació de la Comissió 2018/1882.” (pàgina 9)
- “També es necessita més informació sobre el possible contacte amb els animals. A més, es necessiten estudis per avaluar la vulnerabilitat del rosegador europeu i altres espècies de mamífers al VVM.” (pàgina 15)
De la lectura de les seccions, s’apunta que no s’ha descrit presencia del virus a animals silvestres, o de companyia, europeus encara (apartat 1), donat que probablement la transmissió comunitària entre persones no portaria més que unes setmanes al continent. Més rellevant és el que s’indica a l’extracte 4 on s’apunta que un cas de zoonosi directa amb una quarantena llarga d’infectats humans, la situació mencionada del 2003 als EEUU, no generà detecció del virus altre cop al compartiment animal (zoonosi reversa). La possibilitat que arribi al compartiment silvestre seria molt baixa donat que per tal de que es doni transmissió cal un contacte directe prolongat amb persones infectades o amb fòmits que continguin una quantitat elevada de virus.
L’extracte que afegeix incertesa (el setè) és aquell en el que es diu que no hi ha prou informació sobre la susceptibilitat dels rosegadors autòctons però també de molts rosegadors (de companyia) i altres animals de companyia (com gossos i gats) al VVM. També apunta a la prevenció l’extracte 2, que assenyala que sí s’han donat casos d’infecció d’animals fora d’Àfrica, però tots els estudis citats fan referència a primats no humans, que no serien inclosos en el que entenem com animals de companyia. Com a virus no autòcton, les autoritats europees no han esmerçat gaires recursos en fer aquesta avaluació, per la seva improbabilitat d’aparició.
L’extracte 3 assenyala que se sap que el virus pot fer una infecció productiva en rosegadors com els gossets de les praderies. En un article no citat per aquest informe de situació (veure Alakunle et al., 2020, https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/33167496/) el nombre d’espècies pel que la pigota del mico ha demostrat capacitat d’infecció, i de generar seroconversió, és relativament llarga (ximpanzés, macacos, lirons, rates de Ghana, gossets de les praderies, esquirols, opòssums, marmotes, musaranyes, porcs espins, ossos formiguers, …)
L’extracte 4 apunta a la situació actual i el perill potencial, que de tota manera, ECDC avalua com a molt baix. Que un fet sigui teòricament possible no vol dir que sigui inevitable, però tampoc és garantia que es pugui donar, i més si s’apliquen mesures genèriques d’aïllament i separació de les seves mascotes per part de persones infectades, com s’indica a continuació.
I per fer-lo més evitable, ECDC proposa l’extracte 5. ECDC demana a les autoritats de salut publica que, juntament amb les autoritats veterinàries facin una vigilància, quarantena dels animals de companyia dels contactes propers als infectats per VVM. El primer punt a dilucidar seria què és un “contacte proper”. Es parla de “instal·lacions controlades, complint amb l’aïllament respiratori (per exemple, un laboratori)” però no s’indica el nivell de Bioseguretat o el grau de contenció que s’està demanant. El concepte “aïllament respiratori” també és bastant enganyós; pot entendre’s una referencia als equips de protecció individual (mascaretes FFP2 que ha de portar el personal), però llavors hauria de dir-se “protecció”, o a la instal·lació però les instal·lacions no respiren, i implicaria que s’estaria potser demanant una filtració absoluta per uns animals que no se sap si estan infectats, amb un virus pel que no s’ha descrit transmissió aèria; si accepten el que diu el mateix document de ECDC… “Entre els humans, el virus es pot transmetre per gotetes respiratòries durant el contacte directe i prolongat cara a cara. A més, el VVM es pot transmetre per contacte directe amb fluids corporals d’una persona infectada, contacte de mucosa o pell no intacta amb lesions obertes o amb objectes contaminats per virus, com ara llits o roba” (pagina 4). Una mesura, que si està disponible, es pot aplicar però cal preguntar-se què fer si no és aplicable.
No es recomana en cap cas, i no hi ha cap racional científic-tècnic, a eutanasiar a un animal sense símptomes en un ambient amb un contacte proper d’un infectat, si aquest animal no es pot posar en quarantena o ser testat. Es considera que la possibilitat de mantenir-lo en les màximes condicions d’aïllament al domicili del contacte, en una altra habitació, amb cures (menjar, beure) per part d’una altra persona de la unitat familiar, i si es un sol membre, proveït amb guants i mascareta FFP2, hauria de ser suficient.
Respecte a les altres especies d’animals de companyia menys fàcils de quarentenar per mida i activitat, totes les recomanacions demanen passar abans pel filtre del benestar animal; en aquest sentit no sembla lògic tancar als gossos durant setmanes en un pis. Un tema diferent serien el gats. Altre cop, recordem que la transmissió es per contacte proper i intens; si un altre membre de la família es pot fer càrrec de la cura de l’animal, i el contacte restringeix al màxim tota interacció, la probabilitat d’infecció seria mínima. Més encara quan no sabem si els felins i els cànids són susceptibles al VVM, actuant com a potencials vectors.
Aquest virus es transmet per contacte proper i intens, i/o continuat; contacte entre pell infectada i no infectada, mucoses infectades i no infectades, microgotes en proximitat (bàsicament en expel·lir saliva); la transmissió per superfícies, degut a la seva millor persistència ambiental no es pot descartar i per això té molt de sentit no compartir utensilis, eines, o espais amb un infectat simptomàtic. En aquest cas una desinfecció activa de les superfícies properes seria lògic i tindria un clar sentit d’interrompre la transmissió. La transmissió començaria amb els símptomes, no abans, per tant, cal traçar una línia entre infectats i contactes, que fins que no desenvolupin cap símptoma podrien fer les tasques que després s’esmentaran.
Un contacte estret que no mostri símptomes podria mantenir la cura del seu animal de companyia sempre que, durant el període que s’estableixi, estiguin restringits el contacte amb l’animal a satisfer les seves necessitats bàsiques (menjar, veure, neteja) i adoptés precaucions per no encomanar (un parell de guants de nitril per cada acció, no reciclar-los, una mascareta FFP2, que si es podria reciclar un nombre limitat d’usos).
Si s’opta per fer quarantena dels animals implicats caldria avaluar bé abans quant espai, i quin tipus d’espai, i per quant de temps, seria necessari per que fos una mesura efectiva, i caldria considerat també la necessitat de fer, com a mínim un test per setmana als animals existents, ja sigui per deixar-los anar un cop acabat el termini, si són negatius o sacrificar-los en cas que durant la quarantena donessin positiu, per evitar un possible escampament de la infecció entre els altres individus en quarantena.
Xavier Abad y Joaquim Segalés
