Comentaris virus-lents (2): VIH i cine: epíleg de CReSAPIENS 3

La virologia i el cine son assumptes del segle XX, segle en el que han assolit la seva maduresa. La major part de les pel·lícules tenen com a motor argumental la contraposició entre bo (protagonista amb el que identificar-se) -dolent (adversaris, circumstàncies, malalties, etc.).

Es aquí on ens trobem amb la interfase entre les pel·lícules i els virus o les malalties víriques, evidentment i majoritàriament en el paper antagonista a l’ heroi/heroïna.

Sens dubte, cap altre virus ha merescut més atenció cinematogràfica com el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i la seva malaltia relacionada (Síndrome de Immunodeficiència Adquirida -SIDA). Pretenc desenvolupar en aquesta entrada allò que es va quedar en el tinter en el número 3 de CReSAPIENS. Hi ha més de 500 pel·lícules que tenen la SIDA com a eix argumental o protagonista secundari. No pretenem fer un recorregut exhaustiu a través de totes elles si no esmentar-ne selectivament algunes.

Diagnóstico fatal: SIDA (An early frost, 1985 de John Erman) fou la primera pel·lícula, feta per a televisió, sobre la SIDA, una pel·lícula gens alarmista i amb un tractament ponderat del tema.

Caldria esperar 5 anys per l’estrena de Compañeros inseparables (Longtime companions, 1990 de René Norman) el detonant argumental de la qual arranca amb la noticia de una estranya malaltia, apostrofada com “cancer gay”, al New York Time de juliol de 1981, el que reflectia els escassos (o superficials) coneixements científics en aquell moment.

Fins l’ explosió publicitària que supuso Philapdelphia (1993), cal detenir-se prèviament uns moments a  En el filo de la duda / And the band played on, de 1993, de Roger Spottiswoode). Sens dubte un document cinematogràfic (no una pel·lícula a l’ús) en la que se dramatitza l’ aparició de la malaltia als Estats Units, la lluita d’ uns pocs científics per treure a la llum la malaltia que ningú vol o es resisteix a veure, i que no es vol ni esmentar. És molt interessant perquè relata les lluites administratives dels primers científics en front la inèrcia i burocràcia del sistema, les recerques inicials dels laboratoris per trobar l’agent causal, les rivalitats entre grups de recerca, la cerca de glòries personals, en definitiva, el submón de la recerca científica, doncs aquesta no deixa d’estar feta per persones. Per cert que And the band played on fa també referència en un altre context a la banda de música que segons el mite va continuar tocant fins els últims moments a l’enfonsament del Titanic. No sabem si aquesta analogia era cercada pels productors o el director però, certament, un món es va esfondrar o canvià radicalment amb l’adveniment de la malaltia.

Philadelphia (1993) va suposar un punt d’ inflexió en la forma en que la societat veia i considerava als malalts de la SIDA; segur que l’ indubtable tirada de Tom Hanks (que venia de rodar Big, La hoguera de las vanidades i Algo para recordar) i potser la maduresa que havia assolit de forma silenciosa la pròpia societat (estaria per veure si aquesta pel·lícula 5 anys abans hagués estat tan efectiva pel que a conscienciació es refereix) expliquen l’ èxit (dos Oscar de la Acadèmia, millor actor i millor cançó) de una pel·lícula realista que mostra sense vels però sense gaire ornament la situació social i personal dels infectats pel VIH. El rebuig envers les persones infectades, especialment els homosexuals, l’ evolució de la malaltia amb les seves manifestacions clíniques (febre, sarcoma de Kaposi, infeccions oportunistes bacterianes però també víriques com citomegalovirus, lesions bucals i esofàgiques) i els primers tractaments de la malatia amb zidovudina (AZT, l’ únic antiretroviral disponible en aquell moment) son mostrats amb prou fidelitat. És encara una pel·lícula recomanable, trista i emotiva, que, malgrat  no ha envellit del tot bé, reflecteix una denuncia social made in Hollywood.

Caldria esperar a l’any 1995 amb Solo ellas…los chicos a un lado (Boys on the side, de Herbert Ross) per trobar la primera pel·lícula de Hollywood amb les dones i la SIDA com co-protagonistes.

L’ afectació de la SIDA en nens i adolescents es mostra a The Cure (1995) de Peter Horton. Narra la història d’ amistat d’un nen afectat i el seu veí adolescent; ambdós s’escapen de les seves respectives famílies cap a la ciutat quan escolten que un metge de la mateixa assegura haver trobat la cura de la SIDA.

A Al caer la noche / In the gloaming (1997) dirigida per Christopher Reeve, es relata la tornada a casa d’un home jove afectat per la SIDA per morir amb la família.

La SIDA figura com situació de fons (l’amic d’una de les protagonistes està morint per la SIDA) d’una de les tres històries de Las horas / The hours (2002) de Stephen Daldry, basada en el llibre de Mrs Dalloway de Virginia Wolf, que és una aproximació al lesbianisme en tres èpoques històriques diferents.

Angels in America (2003) de Mike Nichols és una premiada sèrie de televisió que relata el devenir de las relacions de dues parelles que es veuen afectades pels embats de la SIDA a la època de la Nord-Amèrica reaganiana.

Esment apart mereix Yesterday (2004) de Darrell James Roodt, rodada en zulu i anglès i finançada per la Fundació Nelson Mandela. Estem davant de tot un drama però que alhora reflecteix bé la situació de descontrol de la SIDA a Sud-àfrica, un país que durant bastants anys adoptà una actitud negacionista davant la malaltia. Como a conseqüència d’això a Sud-àfrica hi ha aproximadament cinc milions i mig de persones seropositives, sobre una població total de 45 milions, una de les xifres més elevades del món;  la taxa de prevalència del VIH en adults es troba al voltant d’un 18%. Narra la història d’ una dona zulu, a la que es detecta la infecció. El marit pràcticament la repudia però ell també resulta afectat (al final resulta que és ell qui ha transmès la malaltia a la dona) i mor en companyia de la seva esposa que el cuida abnegadament. L’ única il·lusió de la dona es aconseguir que la filla vagi a l’ escola, com a missatge d’esperança final que la educació ens farà lliures… i possiblement més sans a força de ser menys manipulables.

I com botó de mostra a Espanya, la SIDA apareix col·lateralment (en forma de dona heterosexual que està embarassada i alhora infectada per VIH) a Todo sobre mi madre (1999) de Pedro Almodóvar.

En definitiva, l’ aproximació dels 90’s del segle passat és una aproximació molt dramàtica en la que el SIDA es veia com a sinònim d’una mort segura i propera que  provocava canvis dramàtics a les relacions personals, per estigmatització de molts dels afectats, i en els seus objectius vitals. Amb el segle XXI veiem com la presència i el tractament de la SIDA al cinema es “normalitza”, sobre tot el que respecta a la consideració social dels afectats. Es coneix cada cop més sobre la malaltia, que amb els tractaments actual esdevé crònica per a la majoria dels afectats (del primer mon, no d’aquells que pertanyen a països del tercer mon) la qual cosa li resta quelcom de dramatisme cinematogràfic, que no humà.

Documents de suport

1. Internet Movie database en: www.imdb.com

2. País de Lacerda, A. (2006) El cine como documento histórico: el SIDA en 25 años de cine. Rev. Med. Cine 2:102-113.

3. Pérez Ochoa López, L. (2006) Philadelphia (1993): Visión del SIDA cuando comenzó a ser tratable. Rev. Med. Cine 2:21-28.

4. Sánchez, M. (2010) El microbio es la estrella. Actualidad SEM 50:42-46.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat