Comentaris virus-lents (7): seguretat alimentària i virus

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra en vora 2 milions les persones que moren per malalties diarreiques (2005), com a conseqüència de la ingesta d’aliments o aigües contaminades. I aquest problema no és exclusiu de països pobres o àrees deprimides, encara que en aquests la mortalitat, sobre tot infantil, és força elevada.

Més de 300.000 hospitalitzacions i 5000 morts s’atribueixen a aquesta causa als EEUU (1999). La gastroenteritis és motiu de 3,7 milions de visites al metge a l’any als Estats Units (2010) i 3 milions de visites a França (2010). Als EEUU es creu que la gastroenteritis té un cost global de 23.000 milions de dòlars l’any.

Actualment, el control de qualitat microbiològic dels aliments descansa sobre la detecció de la presència i quantificació de bacteris coliforms, que van ser considerats com a indicadors de contaminació fecal ja fa algunes dècades. Tanmateix, des de fa bastants anys se sap que aquest criteri (estar lliure de bacteris coliforms), que evidentment ha contribuït molt a la millora de la seguretat alimentària en general, no és suficient per protegir enfront infeccions víriques des de aliments. Així per aliments concrets (per exemple, mol·luscs bivals, fruits del bosc, enciams, cebes i similars, etc.), que havien passat tots els controls microbiològics reglamentaris, i al nivell de venda al detall o centres de restauració colectius, s’han detectat puntualment càrregues importants de virus patogènics per humans.

Les característiques fonamentals dels virus pel que fa a la seva transmissió en aliments son:

  • Els virus no poden multiplicar-se en el menjar. Els virus necessiten cèl·lules metabòlicament actives per replicar. Com la majoria dels virus transmesos per aliments son estrictament patògens humans (perdonem-nos aquí el biaix antropocèntric), la seva presència en els aliments és un reflex d’una contaminació fecal prèvia i d’una ulterior persistència del virus però no de la seva multiplicació. La necessària persistència fora del hoste, i el fet que per infectar-lo s’hagi de travessar ambients força desagradables (com serien el nostre estomac i una fracció de l’intestí, a pH molt baixos i plens d’enzims digestius i sals biliars), fa que la majoria dels virus implicats siguin virus no embolcallats amb forta estabilitat enfront la dessecació, enzims, productes químics agressius, etc.
  • La majoria dels virus transmesos per aliments son molt infecciosos, es propaguen ràpidament entre individus. Per la majoria dels virus de transmissió alimentària, unes poques partícules infeccioses (10-100) poden determinar una infecció, i per cada persona infectada es poden alliberar de l’ordre de 10 a 100 milions de partícules per gram de femta (pel cas particular dels norovirus consultar Comentaris virus-lents (2)). Aquesta és la raó per la que si els primers casos de la transmissió alimentària no son detectats ràpidament, el brot por semblar un brot de transmissió persona-persona, ja que hi ha moltes vegades una forta incidència de casos secundaris, no atribuïble al aliment com a causa primigènia. Conseqüentment hi ha una subestimació clara de les infeccions pròpiament alimentaries.
  • No hi ha un sistemàtic pla de vigilància per malalties víriques transmeses per aliments. Alguns estudis apunten que únicament un 1% (o menys) dels casos d’infeccions víriques per aliments son efectivament  registrats en els sistemes de vigilància nacionals. Si recordem que pels icebergs únicament 1/10 part es mostra i 9/10 parts estan submergides, pel cas de les infeccions alimentàries les estimacions apunten que  99 de cada 100 infeccions no son reportades o registrades (estan, doncs, submergides). Tinguem en compte que els virus que poden fer servir els aliments com a via de transmissió s’engloben en 11 famílies víriques diferents, que recullen tota la diversitat vírica (virus de ADN, virus de ARN, amb embolcall, sense embolcall, “petits” de l’ordre de 25 nm o “grans” de l’ordre de 150 a 200 nm) i que determinen moltes simptomatologies clíniques diferents (gastroenteritis amb vòmits i diarrea,  dolors abdominals, icterícia, meningitis, erupcions, …) algunes de les quals es poden confondre amb infeccions no alimentàries.

Aquests tres factors determinen una problemàtica complexa que necessita més recerca i alhora bastir processos que garanteixin aliments segurs des d’el seu origen i, alternativa o complementàriament, tractaments que assegurin que en cas hipotètic de presència d’aquests virus, el tractament pugui eliminar llurs infectivitats.

Aquesta problemàtica és particularment punyent i necessitada de solucions en uns quants binomis virus-aliments, que seran objecte d’un altre entrada. Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat