Alguns, potser molts de fet, no es recordaran però hi havia un programa concurs molt famós quan hi havia una única televisió a Espanya on als concursats se’ls presentava com “Tal i tal, amics i residents a ….”. A Espanya, actualment, parlar de científics és parlar de “Tal i tal, científics i resilients a…, i parlar de ciència es parlar de resiliència.

Pels pocs que no ho sàpiguen encara la resiliència es defineix com la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límits i sobreposar-se a elles. La definició original tenia una base mecànica ja que era la capacitat d’un material elàstic per absorbir i emmagatzemar energia de deformació.

I aquest Govern que tenim (l’estatal i en menor mesura el català perquè ha desplegat les seves eines de forma diferent) s’està esforçant de valent en trobar el punt de no retorn de la resiliència del sistema de ciència i innovació a Espanya. El punt en el que no recuperarem les potencialitats que teníem i que havíem demostrat. El punt en el que no podrem mantenir un nivell d’excel·lència en les nostres infraestructures científiques però tampoc en el nostre personal tècnic i científic que les omple i les dona significat, ja sigui perquè part d’ell cerqui noves oportunitats a l’exterior o bé perquè acabi desmotivant-se de forma irrecuperable.

L’atac és doble; una reducció salarial i la pèrdua de certs beneficis laborals o adquirits per conveni amb reducció i reconversió de dies d’assumptes propis i una molt més greu (que no té gaire paral·lelisme en altres sectors) perquè afecta a la base del sistema i al futur general del país que és l’endarreriment, escapçament, reducció i fins i tot anihilació de les convocatòries de plans o programes, personal investigador en formació, ajuts complementaris, sectorials…

Tanmateix la resiliència té a veure també amb l’autoestima pròpia i la del col·lectiu. Encara que està malament dir-ho i és malinterpretable (en ocasions amb raó) el col·lectiu d’investigadors acostuma a tenir una alta autoestima. Es considera altament capacitat i no s’enfonsa a la primera negativa, mal resultat o entrebanc. Però aquesta reserva d’autoestima també tindrà un límit perquè necessita alimentar-se amb nous reptes, nous desenvolupaments, nous resultats que únicament seran possibles mantenint el finançament de la recerca en un cert nivell. I sobre tot si els gestors no cauen de nou en un dels mals d’aquest estat, Espanya, l’estratègia d’igualar per  baix, aplicant novament una metodologia de cafè per a tots.

En fi, que la desconeguda resiliència del sistema és la salsa en la que els idiotes confien mentre aboquen les seves mesures sobre la ciència per ocultar el sabor de la seva incompetència (aquesta frase és un préstec molt lliure del gran Tyrion Lannister).

Però aquesta, aquesta és una altra historia

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Francesc Xavier Abad

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat 

•