Invertir en ciència és invertir en el futur… Però qui la paga?

Fa uns quants anys vaig treballar durant un període de més d’un any als Estats Units. Vaig desenvolupar la meva activitat al Laboratori de Diagnòstic Veterinari de la Universitat de Minnesota i d’entrada em va impactar en gran mesura la quantitat de proves diagnòstiques que utilitzaven en situacions que, al meu modest entendre, no les requerien. De fet, els vaig preguntar directament per què les feien i gairebé els va sobtar que jo no ho trobés evident. El seu raonament va ser que la sanitat animal tenia una claríssima associació a una sèrie de malalties que afecten les persones, així com una millora en la qualitat de la seva alimentació. A la llarga, la inversió en sanitat animal suposava una menor despesa en salut pública, amb la qual cosa, d’alguna forma, tant la sanitat animal com la salut pública es trobaven en una situació “guanyadora”. Aquests fets feien implícit que el progrés científic en l’àmbit de la sanitat animal (desenvolupament de noves eines diagnòstiques, millor coneixement de les malalties animals, etc.) té repercussions que van molt més enllà dels mateixos animals.

He posat l’exemple de la sanitat animal, ja que és el camp en el que treballem al CReSA. Tanmateix, a hores d’ara existeixen pocs dubtes sobre la inversió que suposa la investigació científica per un país. És molt important ser conscient que es tracta d’una inversió a llarg termini que no dóna fruits palpables fins després d’uns anys d’haver-la realitzat. Existeixen exemples de molts països desenvolupats (com ara Alemanya, Suècia, els Estats units, el Japó o Corea del Sud) on  la seva pròpia economia s’ha revalorat gràcies al valor afegit dels avenços cientificotecnològics. Aquests països han seguit una política científica decididament orientada cap al desenvolupament i coneixement i, definitivament, han apostat per inversions públiques importants en aquest àmbit. Altres fonts de finançament, com podrien ser el mecenatge i micro-mecenatge (cada vegada més en voga), han pres gradualment un major protagonisme per poder dur a terme iniciatives cientificotècniques que, d’altra manera, no haguessin tingut lloc. Exemples internacionals serien la Fundació de Bill i Melinda Gates, que ha finançat un nombre important de projectes per al desenvolupament de mètodes de control de malalties, o aquí, a Espanya, la Fundació Cellex, que ha finançat múltiples projectes, alguns d’ells recentment en el camp de la fotònica. Finalment, existeix un finançament empresarial d’una ciència més aplicada amb l’objectiu de desenvolupar productes que acabin sent comercialitzats i que puguin generar beneficis econòmics a les empreses que realitzen aquestes recerques.

Si la pregunta al títol d’aquest bloc es referís a qui finança la recerca independent (no subjecta als interessos específics de les empreses de desenvolupament de productes), llavors  la resposta seria “les convocatòries nacionals i internacionals (bàsicament europees en el nostre cas)”, així com “la possibilitat de mecenatge”. L’impacte global d’aquesta última font de finançament és, però, encara molt limitat.

En altres paraules, el gros del finançament científic procedeix, en definitiva, de les administracions públiques, és a dir, de les nostres pròpies butxaques com a ciutadans. No obstant això, aquesta situació està lamentablement associada al repartiment dels diners existents entre les partides pressupostàries dels governs corresponents. Què vol dir això? Ni més ni menys que el finançament de la ciència depèn de les retallades pressupostàries que estan aplicant els nostres governants actualment. Tot el que s’ha esmentat prèviament s’ha traduït en què els recursos econòmics públics destinats a la recerca en Espanya han tornat als nivells de fa set anys, després d’arribar a un cim màxim a l’any 2009. Si la ciència és progrés i futur, és evident que amb aquestes accions comprometem el nostre futur com a país. Perdre centres de recerca i investigadors/res no és perdre quelcom que puguem recuperar demà; la recuperació en aquests àmbits costa anys i la pèrdua no és apreciable en el moment en què es produeix, sinó que comporta unes clares conseqüències en el futur. Encara més, també ens hauríem de preguntar per què hem invertit tants diners en la formació d’aquestes persones. Al cap i a la fi, la seva formació ha estat finançada per diners públics i és curiós que els països amb visió cientificotecnològica “s’emportin” els investigadors/res del nostre país i siguin els que es beneficiïn d’ells. Es pot “retallar” políticament el que correspongui, però no s’hauria de “retallar” el futur d’un país en conjunt!

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Related Posts

Be Sociable, Share!