Comentaris virus-lents (I). I aquest cop no han estat els cogombres…

Alemanya torna a ser sota els focus de la seguretat alimentària (o de les seves carències). En les últimes setmanes de setembre (els primers casos es van donar el 19 de setembre), prop de onze mil persones (majoritàriament nens i joves) d’instituts d’ensenyaments de l’est d’ Alemanya (Berlín i sud de Turíngia, Brandemburg i Sajonia) han patit diarrees i vòmits degudes a norovirus. D’aquest gran nombre d’afectats, únicament una vintena de persones han requerit hospitalització, encara que foren donades d’alta al poc temps al no desenvolupar complicacions.

Com es pot entendre, aquesta incidència en un grup tan concret de la població apuntava als menjadors i cafeteries escolars, i de fet aquest primers dies d’octubre ha estat confirmat per part de les autoritats alemanyes que l’origen del brot rauria en maduixots congelats importats des de la Xina, amb implicació, com a mínim de la companyia Sodexo. Tanmateix, en aquests moments encara no es coneix en quin punt de la cadena de manipulació dels maduixots es va produir la contaminació. I la experiència diu que arribar a una conclusió definitiva en aquestos casos és una tasca àrdua i sovint no coronada per l’èxit.

Les autoritats comprovaren que alguns operadors (empreses de catering) servien els maduixots cm a postres sense una etapa prèvia d’ escalfament. De fet, els diversos processos de congelació, i últim processat, emprats per les diferents cuines i operadors podrien explicar les diferents taxes d’infecció observades, essent com eren els lots de maduixots distribuïts els mateixos (i assumint que aquest maduixots estigueren uniformement contaminats!!!).

Els norovirus es propaguen amb gran rapidesa en comunitats tancades o semi-tancades com escoles, hospitals, residències o creuers (veure CReSAPIENS nº2) ja bé sigui persona a persona (contacte directe), a través d’ aliments o superfícies contaminades i inclús per ingestió de partícules aerosolitzades si som a la vora d’una persona que té un episodi de vòmits. Per aquesta elevada transmissió col•laboren dos factors: una extremadament baixa dosis infecciosa (de l’ordre de 10-20 partícules o virus poden desencadenar infecció) i una molt elevada excreció (de l’ordre de 109-1011 virus per gram de femtes, inclús a càrrec d’ individus amb infeccions asimptomàtiques). Aquestes superfícies contaminades ho poden estar per acció del contacte de les mans d’ afectats o bé per episodis de vòmits. Encara que aquestes es netegin, si en aquesta neteja no s’empra lleixiu poc diluït (1/10 a 1/50) i es cobreix un àrea de uns quants metres de radi, possiblement ens estarem deixant norovirus infecciosos sobre superfícies que poden permetre una ulterior transmissió de la malaltia. Els norovirus presenten una elevada persistència ambiental i son un dels virus més resistents als processos de desinfecció habituals (por exemple no son sensibles als desinfectants basats en alcohols i particularment son bastant termoestables, aguanten perfectament la congelació per llargs períodes de temps i resisteixen millor que altres virus temperatures de cocció o equivalents).

Últimament s’ha posat de manifest que, com altres virus ARN als que els manca la capacitat de correcció a la seva replicació, els norovirus son un grup genèticament divers que evoluciona amb rapidesa i plasticitat (seguint el concepte de quasiespecies virals) la qual cosa explicaria l’ aparent manca d’immunitat protectora creuada perllongada. Parlant ras i curt, que una infecció per norovirus no es salva de sofrir una altra, per a una altra estirp, al cap d’unes quants setmanes o mesos.

Afortunadament estem davant un virus que provoca simptomatologia lleu a la majoria dels casos i no deixa seqüeles. Això sí, pot arruïnar-nos una setmana escolar o … un creuer.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat