La resistència a la fagocitosi és un mecanisme de virulència d’Haemophilus parasuis

Investigadors del CReSA han descrit per primer cop que la resistència a la fagocitosi és un mecanisme de virulència d’Haemophilus parasuis (H. parasuis) i que diversos factors poden estar implicats en aquesta funció. L’article, publicat a la revista Veterinary Research descriu com soques d’H. parasuis de diferent origen clínic presenten diferent susceptibilitat a la fagocitosi pels macròfags alveolars porcins (MAP).

H. parasuis és un colonitzador del tracte respiratori superior en porcs sans, però existeixen soques virulentes que poden causar una infecció sistèmica caracteritzada per poliserositis fibrinosa, comunament coneguda com a malaltia de Glässer.

La variabilitat en la virulència que s’observa entre soques d’H. parasuis no es comprèn totalment, ja que els mecanismes de virulència d’aquest bacteri són poc coneguts. No obstant, és conegut que en el curs de la infecció, H. parasuis ha de sobreviure a les defenses pulmonars de l’hoste, incloent-hi als macròfags alveolars, per a produir la malaltia.

Ja que la resistència a la fagocitosi és una característica comuna a les Pasteurellaceae virulentes, l’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la resistència a la fagocitosi era també un mecanisme de virulència d’H. parasuis.

Utilitzant soques amb diferents antecedents clínics, els investigadors van detectar clares diferències en susceptibilitat a fagocitosi. Les soques aïllades del nas d’animals sans van ésser fagocitades eficientment pels MAP, mentre que les soques aïllades de lesions sistèmiques van ésser resistents a aquesta interacció. La fagocitosi de soques susceptibles es produeix mitjançant mecanismes independents d’un receptor específic en el que estan implicats filaments d’actina i microtúbuls.


Imatges de microscopia confocal que mostren l’associació de soques virulentes (ER6-P i PC4-6P) i no virulentes (SW114) amb MAP. Els senyals verds corresponen a H. parasuis marcat amb FITC. Els MAP es van marcar amb rodamina-faloidina (rojo) per a marcar el citoplasma, i els nuclis es van contrastar amb DAPI (blau). Es van prendre imatges Z stack de dos experiments independents. Barra d’escala 2 μm.

Els investigadors van observar una major producció de càpsula després de la interacció amb els MAP en les soques sistèmiques testades en aquest estudi, la qual cosa indica un paper d’aquesta estructura de superfície en la resistència a la fagocitosi. No obstant, s’haurien d’explorar mecanismes addicionals de resistència a la fagocitosi, donat que la inhibició dels microtúbuls va produir diferents efectes entre soques sistèmiques.

Aquest treball contribuirà a conèixer millor la patogènesis d’H. parasuis ajudant al desenvolupament de millors vacunes i mètodes de diagnòstic.

Aquests resultats han estat publicats com a Differences in phagocytosis susceptibility in Haemophilus parasuis strains. Olvera A, Ballester M, Nofrarias M, Sibila M, Aragon V. Vet Res. 2009 May-Jun;40(3):24.

Per a consultar l’article complet:

www.vetres.org

Per a contactar amb l'autor d'aquest article:

Dr. Alexandre Olvera Van Der Stoep
Investigador
Unitat de Malalties Bacterianes
Correu electrònic: alex.olvera@cresa.uab.cat
Telèfon: +34 93 581 45 67
Fax: +34 93 581 44 90
Edifici CReSA. Campus UAB
08193 Bellaterra (Barcelona) Espanya

 

¡Recomana aquesta pàgina!: