Un petit gran avenç en la lluita contra la pesta porcina africana
La Pesta Porcina Africana (PPA) és una malaltia hemorràgica altament infecciosa que afecta porcs domèstics i senglars europeus, provocant enormes pèrdues econòmiques en els països afectats. La PPA és una malaltia de declaració obligatòria a l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) i està provocada pel Virus de la Pesta Porcina Africana (VPPA), virus de grans dimensions i complexitat contra el qual encara no hi ha tractament ni vacuna eficaç.
Tot i que la PPA soni exòtica o llunyana, malauradament no ho és tant. Així, el VPPA va estar campant ininterrompudament durant gairebé 40 anys per la Península Ibèrica, des de la seva entrada inicial a través de Portugal a 1957 procedent del continent africà, causant estralls en la cabanya porcina i en el comerç porcí espanyol. Si bé el VPPA inicialment provocava una PPA aguda caracteritzada per una simptomatologia molt clara i acompanyada d’una elevada mortalitat, amb el pas dels anys van anar apareixent formes menys virulentes del VPPA que provocaven una malaltia amb taxes de mortalitat molt més baixes i que dificultava la seva detecció i eradicació, afavorint l’aparició d’animals portadors asimptomàtics i l’establiment del virus al nostre país de forma endèmica. El perfeccionament dels mètodes de diagnòstic juntament amb campanyes d’eradicació molt costoses, va permetre l’eradicació de la PPA el 1995, permetent la reobertura de les fronteres del comerç espanyol a productes derivats del porcí.
Desafortunadament, la negligència amb què s’ha tractat la PPA a l’Àfrica, des del seu origen, per tots i cadascun dels actors implicats en la lluita contra la PPA, va contribuir al fet que en l’any 2007, només una dècada després de la seva eradicació a la Península Ibèrica, el VPPA arribés novament a Europa procedent d’Àfrica. En aquesta ocasió, el virus va desembarcar a la ciutat de Poti a Geòrgia, a la vora del mar Negre. El virus va arribar de nou com ho havia fet 50 anys enrere, a través de productes porcins infectats procedents d’Àfrica, on a dia d’avui la malaltia continua sent endèmica en moltes regions, contribuint a la pobresa de la zona. Des que el VPPA va arribar al continent europeu s’ha expandit de forma descontrolada afectant països com Rússia, Lituània, Letònia, Estònia i Polònia, entrant per primera vegada a la UE l’any 2014. Al mapa adjunt es mostren els casos de PPA detectats en porcs i senglars en els 4 últims mesos a Europa ja confirmats per la FAO (Food and Agriculture Organization).
Han passat deu anys des del desembarcament del VPPA el 2007, la situació contínua fora de control i la necessitat d’una vacuna enfront de la malaltia es fa cada vegada més evident.
A diferència del que passa actualment a Europa, on el virus circula principalment entre els porcs domèstics i els senglars, la situació a l’Àfrica resulta molt més complexa. El porc domèstic europeu és l’únic hoste susceptible a la malaltia a l’Àfrica i el virus es manté en un cicle silvestre entre porcs salvatges i paparres. Els suids salvatges africans poden estar infectats de per vida sense mostrar signes de la malaltia resultant fonamental en el cicle, les paparres del gènere Ornithodoros, que faciliten la transmissió ens els suids salvatges i també al porc domèstic. A dia d’avui es considera que la PPA és el factor de risc més limitant per al creixement sostingut d’una indústria porcina en clara expansió a moltes zones del continent Africà, contribuint així a augmentar la pobresa en una de les àrees ja de per si més castigades del planeta.
Al laboratori liderat per Dr. Fernando Rodríguez a l’IRTA-CReSA treballem per trobar una vacuna que ajudi a millorar la situació actual d’aquesta malaltia porcina que, a més, genera tantes pèrdues econòmiques en els països que la pateixen. Les instal·lacions de bioseguretat de nivell 3 + (BSL-3 +) disponibles a l’IRTA-CReSA ens permeten treballar de forma segura amb el virus, així podem vacunar i infectar animals amb el VPPA, un agent infecciós amb requeriments de treball especialment estrictes per que fa a la bioseguretat.
En el treball publicat recentment a la revista Journal of Virology, es presenten els avanços obtinguts durant la tesi doctoral de la Dr. Paula L. Monteagudo en el camp de les vacunes enfront de la PPA. El treball va ser realitzat sota la direcció del propi Dr. Fernando Rodríguez a l’IRTA-CReSA i la Dra. María Luisa Sales al Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid, amb la col·laboració inestimable del Boehringer Ingelheim Veterinary Research Center GmbH & Co KG, Hannover, Germany.
Monteagudo PL, Lacasta A, López E, Bosch L, Collado J, Pina-Pedrero S, Correa-Fiz F, Accensi F, Navas MJ, Vidal E, Bustos MJ, Rodríguez JM, Gallei A, Nikolin V, Salas ML, Rodríguez F. 2017. BA71ΔCD2: A new recombinant live attenuated African swine fever virus with cross-protective capabilities. J Virol JVI.01058-17 (Per descarregar-se el pdf de l’article)
En aquest article descrivim com hem modificat una soca virulenta del VPPA aïllada a Badajoz el 1971 (BA71), mitjançant l’eliminació específica d’un únic gen, l’hemaglutinina viral, transformant en un virus atenuat (BA71ΔCD2) que pot utilitzar-se per vacunar i protegir els porcs, de forma experimental, tant enfront de la soca virulenta de la qual procedeix (virus parental), com davant d’altres soques del VPPA diferents.
El fet que un virus atenuat confereixi protecció enfront de la infecció amb el virus de la que procedeix no és una cosa nova i hi ha nombrosos treballs publicats on s’aconsegueix aquesta protecció contra soques que anomenem com homòlogues. La novetat d’aquest treball és que utilitzant una dosi adequada del virus atenuat BA71ΔCD2 hem estat capaços de protegir els porcs d’una manera 100% efectiva davant d’un virus coetani del BA71, el E75 (Espanya 1975), que per treballs anteriors realitzats en el nostre laboratori sabem que és un virus no homòleg, és a dir heteròleg (Per descarregar el pdf de l’article).
Gràcies a aquest estudi sabem també que, la protecció conferida és depenent de la dosi utilitzada i, que la protecció creuada obtinguda in vivo entre les diferents soques correlaciona amb l’habilitat que té el nostre candidat vacunal BA71ΔCD2 d’induir cèl·lules T-CD8 + capaços de reconèixer les dues soques, BA71 i E75 in vitro.
Amb aquests bons resultats a la mà, vam voler avançar un pas més i esbrinar si el nostre candidat vacunal BA71ΔCD2 era capaç de protegir els animals davant d’una infecció amb la soca que està actualment circulant a Europa, l’anomenada Geòrgia 2007/01. Aquesta és una soca molt més distant filogenèticament parlant de BA71 del que ho és E75, pertanyent fins i tot a un genotip diferent. Els resultats obtinguts d’aquest experiment van ser impressionants, doncs tots els animals que van rebre la dosi adequada de BA71ΔCD2 van sobreviure a la infecció amb la soca heteròloga altament virulenta Geòrgia 2007/01.
Els resultats aquí obtinguts van més enllà de poder demostrar una protecció front a Geòrgia 2007/01, enfront de la que ja comencen a aparèixer altres prototips experimentals, sinó que obren la possibilitat de poder protegir enfront de virus molt diferents amb una sola vacuna, una cosa essencial sobretot pensant en aquelles zones endèmiques en què hi ha molts virus diferenta circulant al mateix temps, com passa en moltes zones de l’Àfrica subsahariana.
El fet que BA71ΔCD2 es pugui produir en una línia cel·lular estable (COS-1) en lloc d’en macròfags primaris com fins ara, obre a més la possibilitat d’una futura explotació comercial. L’absència de l’hemaglutinina del virus dificulta, d’una banda, la transmissió per paparra del BA71ΔCD2, ja que aquesta proteïna és un factor clau per a això i per l’altra, permet diferenciar els animals vacunats dels infectats mitjançant un senzill assaig d’inhibició de la hemaglutinació i/o de hemadsorción.
Tot i els bons resultats obtinguts, alguns dels animals vacunats van mostrar certs nivells transitoris de virus en sang i en secrecions nasals, impedint assegurar al 100% la seva innocuïtat en campanyes massives de vacunació a el camp. Així doncs, el nostre repte principal se centra ara en intentar millorar la bioseguretat de la nostra vacuna i en paral·lel, millorar els mètodes diagnòstics que facin possible diferenciar amb facilitat als animals que han estat vacunats dels que s’han infectat de forma natural (DIVA: Differentiating Infected from Vaccinated Animals).
Per contactar amb els autors del treball, dirigir-se a l’adreça de correu electrònic: fernando.rodriguez@irta.cat
Agraïments: Aquests estudis han estat finançats pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO), gràcies a la concessió d’una beca FPI (Paula L Monteagudo) i dels Projectes: AGL2013-48998-C2-1-R, AGL2013-48998-C2-2-R, AGL2016-78160-C2-1-R. Volem agrair el finançament addicional rebuda Boehringer Ingelheim Veterinary Research Center GmbH & Co KG, Hannover, Germany sense la qual aquest treball no hauria estat possible.
