Comentaris virus-lents (18): Transportant materials infecciosos, delivering on the cutting edge of the sword.

El transport de material infecciós és un tema cabdal però sovint deixat de banda quan s’avalua el risc biològic en una instal·lació. Una instal·lació de bioseguretat treballa amb agents patògens i es dissenya i s’opera per mantenir controlats, continguts, aquest patògens que es poden fer créixer a concentracions elevades. Tanmateix en una recerca en xarxa com l’actual, on la transferència de dades i materials és constant, també cal transferir aquest material infecciós entre laboratoris.

I aquí rau el problema. En una instal·lació, si està ben dissenyada i mantinguda, les sorpreses han de ser mínimes, i haurien d’haver procediments per respondre a les “sorpreses” més previsibles. Tanmateix quan fem un enviament de material infecciós, “llencen” aquest material infecciós al exterior en un embolcall que creiem i s’ha dissenyat com a segur però sotmès a unes circumstàncies més atzaroses, menys controlables, senzillament perquè ja no depenen de nosaltres i no podem esperar que tothom tingui el “focus” o el cap concentrat en temes d’avaluació de risc o bioseguretat.

Quan volem enviar un material infecciós està clar que cal protegir-lo de les agressions externes que el puguin alliberar al medi ambient. Per això, i com a regla general (en una entrada posterior ho desenvoluparem) l’agent patogen ha d’anar en un triple envàs. El primer conté el patogen; aquest envàs ha de ser rígid i hermètic. Aquest envàs ha de trobar-se dintre d’un segon envàs, també estanc (però no necessariament rígid) que ha de contenir també prou material absorbent per retenir el material infecciós si l’envàs primari es trenqués. Finalment l’envàs secundari es trobi dins d’un envàs terciari que ha de mostrar al seu exterior totes les identificacions i marcatges necessaris per poder saber que hi ha dins sense obrir el paquet.

En funció de la perillositat del material infecciós es parla de material infecciós de categoria A o B, i això afecta a la “qualitat” de l’embalatge, però la regla de la triple capa, o envàs, és general. També és general que ha de figurar molt clarament l’adreça complerta de l’emissor i del receptor, i que un telèfon i persona de contacte les 24 hores en cas de qualsevol incidència és recomanable (de fet és obligatori per paquets de categoria A, però no pels de categoria B).

Durant molts anys, un ja pentina canes, he vist fer (i he fet) molts paquets de materials infecciosos per a ser enviats. Fa molts anys d’una manera bastant “amateur” i poc professional, fent servir els materials i embalatges, escassos, disponibles. Actualment adherint-se molt més a la normativa però encara en un entorn de centres de recerca que no tenen personal específic per aquest activitat i que no encarreguen ni es deixen assessorar gaire en aquest tema per empreses especialitzades, que n’hi ha. Perquè segons quins embalatges i assessoraments tenen un preu, és clar. No negarem que hi ha molt camí recorregut però encara bastant per recórrer.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat