CReSA and the New York City

Després de tres mesos d’estada a New York toca fer les maletes i tornar a la realitat. Sembla increïble que el temps hagi passat tan ràpid i que alhora sentim la nostàlgia de les grans ruptures.
He intentat escriure alguna cosa entretinguda sobre la nostra experiència novaiorquesa en diverses ocasions i no m’ha sortit res digerible mai, així que seré molt breu.

Poder gaudir d’una beca per treballar en un laboratori diferent al propi és un PRIVILEGI i com a tal em sento agraït al Ministeri espanyol i al CReSA per haver permès fer-ho realitat. La meva experiència no ha fet sinó reafirmar aquesta pràctica no només com un privilegi, sinó gairebé com un deure per a tots aquells investigadors que puguin competir per un ajut públic per dur-la a terme.

A un se li treu el pèl de la devesa després d’uns dies fora, gaudint de la forma de treballar i de viure d’altres llocs. El de New York no val com a exemple, ja que en si mateix és tan extraordinari i divers que ni tan sols es pot considerar Estats Units. Crec que el primer pas per arribar a crear un aliatge tan fantàstica, seria prohibir el “inbreeding” assentat a la península ibèrica des de fa tantes i tantes generacions.

Barreja de colors i d’olors, això ha significat per a mi New York. O més aviat, compartimentació d’olors: curri amb Ginger de la 14 a la 16; Xile Chipotle a la Segona Avinguda …

No sé si he après molt no, però he anat a més seminaris en 3 mesos que en els últims dos anys junts. Hi ha gent “flipant” per aquí (i això només parlant de ciència); necessitem portar-nos a algun de tant en tant, no sé com, però és l’única manera de renovar el nostre entusiasme i proveir d’idees noves …

Fins d’aquí a molt poc

Fernando el Newyorker

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Related Posts

Be Sociable, Share!