El gos que no va perdre el nord en un món de bojos
En Tim es mirava atònit com la vaca Josefina, amb ulls desorbitats, espantada, fugia corrent cap a l’estable perquè havia vist un ratolí creuant l’era. Pel camí, pobreta, es va entrebancar i caure. Amb penes i treballs es va tornar a aixecar per entrar al seu amagatall. En Pep, el granger, també havia vist l’escena i trist, ja feia set anys que la munyia cada matí, va decidir que li havia arribat l’hora a la Josefina.
Així que la setmana següent, un cop superada la tristor inicial, hi va haver festa grossa a la granja… quanta carn!!! Fins hi tot n’hi va haver pel Tim, per la Mixeta i pel ratolí de l’era, tots se’n van rellepar els bigotis. Tanta carn que el Pep en va vendre la meitat al parc zoològic de la finca del costat, la lleona Simba feia dies que no provava un filet tant suculent. La resta la va congelar.
Van passar els anys i ja ningú es recordava de la vaca Josefina. El Tim, amb el musell emblanquinat, feia dies que es mirava de reüll a la Mixeta, “aquesta gata no hi és tota últimament”, va pensar. I tampoc el Pep que feia setmanes que no es feia càrrec de la granja. I el pitjor estava per venir, la primera que va caure va ser la lleona Simba, els veterinaris del zoo no se’n sabien avenir. Poques setmanes després enterraven a la Mixeta i, finalment, al Pep.
El Tim, amb la cua entre cames, acompanyava pel camí de tornada del cementiri a la Laia, l’única filla d’en Pep, que tot i ser vegana, ara es feia càrrec de la granja. Aquell vespre, mirant la lluna plena el Tim no entenia res, per què justament ell, un simple pataner, s’havia lliurat d’aquella maledicció? Què tenia ell que la resta no tingués?!?
Doncs aquesta pregunta és que la investigadors del CICbioGUNE en col·laboració amb investigadors de l’IRTA-CReSA, de la UAB, del LCV de Madrid i de la Universitat de Salamanca, entre d’altres, han respost en un estudi recentment publicat a la revista PLoS Pathogens.
Unraveling the key to the resistance of canids to prion diseases. Fernández-Borges N, Parra B, Vidal E, Eraña H, Sánchez-Martín MA, de Castro J, Elezgarai SR, Pumarola M, Mayoral T, Castilla J. PLoS Pathog. 2017 Nov 13;13(11):e1006716. doi: 10.1371/journal.ppat.1006716.
El què s’ha descobert és la clau de per què els gossos, a pesar d’haver consumit aliments contaminats amb prions mai s’han infectat de la malaltia de les vaques boges com els gats, els felins de zoològic o les persones. L’enorme resistència dels gossos rau en un dels aminoàcids que composen la seva proteïna prió cel·lular. Els aminoàcids son els components que formen les proteïnes i la composició d’aquests aminoàcids determinarà l’estructura final de cada proteïna i, per tant, la seva capacitat de malplegar-se i esdevenir una proteïna priònica infecciosa.
Per arribar a aquesta conclusió s’han emprat diferents aproximacions:
- Amplificació in vitro de prions amb la tècnica de PMCA (amplificació cíclica del malplegament proteic) fent servir de substrat diferents proteïnes prió. Aquí es va poder observar que la proteïna prió cel·lular de gos era, en efecte, molt difícil de transformar en proteïna prió resistent. Però no impossible.
- L’alineació de seqüències d’aminòacids de proteïnes prió conegudes de diferents animals, va permetre identificar que els gossos i els gats només tenien diferencies en 6 aminoàcids, per tant algun d’ells podia ser responsable de la gran diferencia.
- Estudis in silico (és a dir, utilitzant programes informàtics) van permetre comprovar que canvis en un d’aquells aminoàcids alteraven significament la superfície de la proteïna i, per tant, la seva capacitat d’interacció amb altres proteïnes, clau per al mecanisme de replicació dels prions.
Imatge dels estudis, alguns d’ells realitzats a la unitat de biocontenció de nivell 3 de l’IRTA-CReSA que demostren que els ratolins amb la “mutació del gos” son resistents als prions. PLoS Pathogens.
Però la prova definitiva va consistir en agafar la proteïna prió de ratolí (una espècie que sabíem que era susceptible als prions) i canviar-li l’aminoàcid asparagina (de la posició 158) per un altre, l’àcid aspàrtic, que és el que tenen els gossos en la posició equivalent (163) de la seva proteïna prió.
- Primer es va provar amb cultius cel·lulars, on es va demostrar que aquesta mutació impedia el malplegament.
- I vist que la cosa funcionava es va introduir la mutació en un model de ratolí transgènic, per veure si sobrevivia a la infecció amb prions. I així va ser!! Els ratolins amb la “mutació de gos” en aquell aminoàcid van resultar ser resistents al prions amb els quals es van inocular.
La importància de tot plegat, més enllà de satisfer la curiositat del bo d’en Tim i d’alguns científics obsessionats amb el tema, és que obre la porta a descobrir possibles tractaments per les malalties priòniques que a dia d’avui són mortals i no tenen cura ni vacuna conegudes. En vista dels resultats d’aquests experiments el prions amb la “mutació de gos” poden actuar com a dominants negatius impedint o bloquejant la propagació de prions infecciosos. Una molt bona notícia!
