Mosquits, insecticides i resistències
Molts mosquits de la família dels culícids, com els mosquits dels gèneres Culex i Aedes, són els responsables de la transmissió de malalties globals com la febre del dengue, del Zika, del chikungunya i la febre del virus del Nil occidental.
Generalment, la mesura més efectiva de controlar els mosquits vectors de malalties és vigilar i eliminar els seus llocs de cria. No obstant, quan es produeix un brot epidèmic d’alguna d’aquestes malalties en una regió, zona o ciutat, pot ser necessari aplicar insecticides en aerosol o esprai per eradicar els mosquits adults de la zona i frenar o evitar la propagació de la malaltia. Les aplicacions d’aquests productes en una zona exterior només es realitzen en casos extrems, ja que els insecticides, a més de matar els mosquits que interessen, també poden afectar a altres espècies d’insectes que són beneficioses pel medi ambient si no s’utilitzen correctament. D’altra banda, no deixa de ser un producte nociu per a les persones, per això aquests tractaments es fan en condicions altament controlades.
Actualment, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) permet l’ús de quatre tipus d’insecticides per eliminar els mosquits en cas de brots epidèmics: els piretroides (permetrina, deltametrina i cihalotrina), els carbamats (bendiocarb i propoxur), els organofosfats (pirimifos-metil) i organoclorats (DDT). Aquest darrer, actualment no està en ús a la Unió Europea, per això només s’utilitza en espais interiors i principalment en el control de la malària. Alguns d’aquests insecticides també són coneguts en altres àmbits del control d’insectes, per exemple en el control de plagues agrícoles, plagues urbanes o en els humans en el cas de la pediculosi, provocada pels polls. En el cas dels mosquits, els insecticides que més s’utilitzen són els piretroides. No obstant, quan s’utilitzen els insecticides hi ha un risc molt elevat que de els animals desenvolupin resistències a aquests productes amb el pas del temps, i això pot suposar un problema important per a la salut pública.
Per què els insectes es tornen resistents a alguns productes?
Les resistències es produeixen quan una població d’insectes adquireix genèticament la capacitat de tolerar una dosi del producte que, originalment era letal per la població de l’insecte. Actualment, es desconeixen quines són les dosis exactes que fan que les diferents espècies o gèneres de mosquits es tornin resistents a alguns insecticides. Recentment, un estudi en què han participat investigadors de la línia de recerca d’arbovirus i artròpodes vectors de l’IRTA-CReSA, el Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat i l’Institut de Salut Global (ISGlobal) amb col·laboració internacional, ha estudiat les resistències als insecticides de diferents poblacions de mosquits presents a Catalunya.
Durant 5 anys, els investigadors han recollit mostres de mosquits de les espècies Culex pipiens, Aedes albopictus i Aedes caspius, de diferents punts de Catalunya. L’estudi, publicat a la revista PLOS ONE, demostra que els piretroides són els insecticides més efectius per eliminar el mosquit tigre, però en canvi no ho són pel mosquit comú (Culex pipiens). De fet, s’ha demostrat que les poblacions de mosquit comú de Catalunya són resistents als quatre tipus d’insecticides permesos actualment.
Els experiments es van fer amb mostres de 100 individus per cada insecticida i espècie. Els que tenien una mortalitat del 98 al 100% al cap de 24 hores d’haver estat exposats als insecticides es van considerar susceptibles. Els que tenien una mortalitat del 90 al 97%, ja es consideraven com a sospitosos resistents. Per últim, si la mortalitat era més baixa del 90%, es podia confirmar que aquella població era resistent.
Els experiments s’han fet amb mostres de mosquits de diferents punts de Catalunya.
Un dels resultats més destacats va ser que totes les poblacions analitzades de mosquit comú eren resistents a, com a mínim, un dels piretroides provats. A més, eren fortament resistents al DDT, malgrat que aquest insecticida no s’utilitza des dels anys 70. En el cas de l’organofosforat provat en l’experiment, el resultat encara va ser més sorprenent, ja que es va demostrar que el mosquit comú és gairebé insensible a aquest producte. De fet, en algunes mostres la mortalitat va ser del 0%. En canvi, en el cas del mosquit tigre, totes les poblacions experimentades van ser susceptibles a tota la varietat d’insecticides, excepte amb els organofosforats, que van tenir una efectivitat més baixa.
Aquests resultats reforcen la idea de que en casos de brots epidèmics el mosquit tigre es pot controlar de manera efectiva amb els piretroides. De fet, la Unió Europea recomana exclusivament l’ús d’aquest insecticida en àmbits locals i regionals. En el cas del mosquit comú, la situació és més complicada, ja que no hi ha més productes insecticides efectius per aquesta espècie. Per això, els autors de l’estudi expliquen que caldrà desenvolupar estratègies de gestió tenint en compte les resistències als insecticides i la possibilitat de que apareguin en altres espècies de mosquit vectores de malalties. Tot això, també requereix una vigilància entomològica contínua per estudiar la dinàmica de les poblacions de mosquits presents a Catalunya i seguit estudiant la seva susceptibilitat als diferents insecticides.
Referència de l’article:
Foto destacada: Conred Guatemala (CC BY-NC-ND 2.0)
