Comentaris viruslents (38): La bioseguretat és sostenible i proporcionada o no serà.

Des de fa vora de tres dècades (la primera edició de LBM, Laboratory Biosafety Manual de la Organització Mundial de la Salut, OMS, és del 1983) la Bioseguretat s’ha anat implantant, a empentes i rodolons en alguns casos, a diferents països de diferents continents. La bioseguretat agrupava, i agrupa, un conjunt de tècniques i procediments que cerquen controlar l’exposició als patògens, protegint al personal laboral dels laboratoris, però també a la comunitat que els envolta, front a alliberaments involuntaris o accidentals. Posteriorment amb els atemptats del 2001 amb àntrax als Estats Units es desfermà, en opinió pública i governs, la preocupació per la bioprotecció, que cercava evitar la disponibilitat i ús de patògens, o derivats, per part de grups o individus amb finalitats doloses. En ambdós casos s’ha abocat una quantitat ingent de tecnologia i diners en aparells i sistemes de manera que ara mateix als països de primer mon Bioseguretat i Biocontenció són tecnologia, son altament tecnologia-depenent. Tots els centres de recerca en patògens d’alt risc d’aquests països tenen complexes sistemes de ventilació, filtració absoluta d’aire, cascades de pressió negativa entre sales que es mantenen 24 hores al dia 365 dies a l’any, sistemes d’eliminació de residus líquids i sòlids (incineració, digestió alcalina, autoclau), control electrònic d’accessos, portes enclavades, dutxes a la sortida del personal i altres mesures. I tot això dispara els costos espectacularment. I potser no era això, companys i companyes.

Manipulació de mostres contaminades amb prions al laboratori de prions del NBS3 de l’IRTA-CReSA.

Fins i tot laboratoris petits tenen costos elevats; els costos totals de construcció d’un laboratori de 30m2 i equipament necessari, de nivell de Bioseguretat 3 (NBS3) en 2009, pujà a 400.000 US dollars (Ssengooba et al., 2015). Els consumibles i reactius pel primer any de funcionament suposaren uns US$ 134,655 addicionals. Cal considerar que els costos constructius per una instal·lació d’alta contenció (o NBS3) són de l’ordre d’un 200-400% més alts que els d’una instal·lació NBS2; quan els costos operacionals entren en escena aquesta diferència es fa més acusada encara (Abad et al., 2010). Alguns autors (Heckert et al., 2011), estimen que el pressupost anual de manteniment a laboratoris d’alta contenció és un 10%-15% del cost total de construcció. I tot això arracona temes potser més importants, com la formació, qualificació i entrenament de la força laboral i el coneixement profund de les bones pràctiques microbiològiques i d’allò amb el que es treballa.

Als països amb rendes baixes o mitges, on la tecnologia és massa costosa, estan condemnats a no fer recerca amb patògens perillosos? Tenen menys drets? Tenen menys deures? La seva Bioseguretat ha de ser inferior per no tenir la darrera tecnologia a l’abast? Algunes d’aquests preguntes ja me les he fetes abans (veure Abad, 2018) i es continuen fent per altres; dissenyar, construir i mantenir instal·lacions complexes pot restar recursos ja de per si limitats per les operacions laboratorials diàries, i impedir la formació adequada i entrenament del personal (Kojima et al., 2018). Potser el que cal és retornar a uns orígens en els que la Bioseguretat sigui funció de formació i activitats procedimentals que es recolzen però no depenent exclusivament de la darrera tecnologia.

La Bioseguretat ha de ser proporcional al perill que es manipula i sostenible en l’entorn on es manipula. És necessària una instal·lació de alta biocontenció, nivell 3, per manipular mostres de diagnòstic d’un patògens de grup de risc 3? I si sabem que el subministrament elèctric dista molt d’estar garantit? I si no sabem si tindrem personal tècnic per efectuar al reparació del sistema de pressió negativa? Es necessària una instal·lació d’alta contenció per treballar amb vectors artròpodes infectats o no que no tinguin ecològicament cap possibilitat d’establir-s a l’àrea a geogràfica circumdant?

La categorització que establí la OMS en grups de risc microbiològic, en el seu moment, portà associada uns nivells per la seva segura manipulació. Tanmateix aquests nivells de Bioseguretat, 1, 2, 3 (alta contenció) i 4 (màxima contenció) s’han sacralitzat, potser, excessivament, assumint una linealitat, allò que pertany a GR3 ha de manipular-se sempre en un nivell de Bioseguretat 3, que no és correcta…en nombrosos casos.

El risc de manipulació d’un patogen (o mostres que el puguin contenir) es multifactorial. Depèn de la quantitat (volum) i potència (títol infecciós, concentració), de l’agent que es manipula, de la seva dosi infecciosa i la patogenicitat, de la ruta d’infecció i de la facilitat per contagiar-se, de la severitat de la infecció (des de benigna a mortal), de l’endemicitat del patogen (que és àrea depenent; Zika és endèmic a Brasil però no ho és encara a Catalunya), de la susceptibilitat de la població humana o animal que envolta l’activitat, de l’activitat què fem amb el patogen (diagnòstic, propagació, infecció en models animals, etc.) i de la competència o entrenament del personal laboratorial. I probablement ens deixem factors.

Molts dels factors que acabo d’esmentar i que contribueixen al risc no poden ser gestionats des de la pura tecnologia i requereixen una avaluació de risc, que serà depenent d’àrea. No podem fer descansar la bioseguretat i la biocontenció sols en la tecnologia perquè perdrem de vista el factor ecològic i, més important, el factor humà. Cal aplicar una avaluació de risc que posi al centre l’activitat i que seleccioni la combinació d’elements i practiques de Bioseguretat que millor convinguin amb un set o combinació raonada i raonable d’elements tecnològics (cabines de seguretat biològica, EPIs específics o solucions d’enginyeria).

Òbviament, com l’avaluació de risc serà àrea dependent per una mateixa activitat podem tenir diverses avaluacions que poden ser totes elles correctes. Tot això portarà a que les activitats no quedaran categoritzades com executant-se en instal·lacions de nivell 2 ó 3 ó 4 encara que incorrectament també es parlava, i es parla, d’instal·lacions 2 plus (+), o 3 +, o 3 millorat (enhanced), si no en un continu de aproximacions. Sona una mica anàrquic però probablement copsarà millor la variabilitat de les activitats. No és el mateix treballar amb mostres de Chikungunya (GR3, per tant a manipular en NBS3) amb finalitats diagnòstiques, sabent que tenen poca o nul·la carga vírica, en una zona no endèmica ni amb vectors potencials (o en una zona endèmica a les estacions sense vectors actius) que en una instal·lació que produeixi desenes de litres del virus per preparar antigen per una vacuna o que estigui fent una infecció experimental en mosquits en un àrea no endèmica on aquests mosquits són autòctons (on sí caldria ficar l’activitat en una instal·lació NBS3).

Laboratori d’entomologia del NBS3 de l’ IRTA-CReSA.

No estem inventant res, per altra banda. Ja la OMS, al Laboratory Biosafety Manual de 2004 parlava de la necessitat de fer avaluacions locals de risc. Però va resultar molt més senzill fer extrapolacions entre els grups de risc microbiològic i els nivells de bioseguretat i biocontenció, més automàtics i que demanen un menor exercici mental. El resultat de tot això és que la tecnologia ha tibat fortament cap amunt els costos de les instal·lacions de contenció sense caure que una avaluació de risc local, que tingués en compte paràmetres com la presencia del patogen a l’àrea (endemicitat) podria permetre una aproximació més proporcionada y sostenible, i per tant més favorable per a la salut humana i animal que tones d’enginyeria. Perquè, quin sentit tindria construir una instal·lació de màxima contenció, nivell 4, per treballar amb el virus de la febre hemorràgica de Crimea Congo, VFHCC, un patogen GR4, si tenim infectats pel VFHCC a l’àrea, i paparres infectades campen per la mateixa, al ser zona endèmica. Aquest és el cas de Turquia; Turquia no necessita un NBS4, el que necessita es una xarxa de NBS2 millorats o NBS3 per fer diagnòstic ràpids. Això implica una obvia reducció de costos però posa l’èmfasi en els procediments i la formació del personal que manipula aquestes mostres.

Un altre exemple, activitats diagnòstiques amb virus transmesos per vectors artròpodes com West Nile Virus, Chikungunya (Chik) i Zika; els dos primers són GR3 el tercer és GR2. El que marcaria la “norma” seria fer una equivalència entre GR i NBS i per tant les mostres diagnòstiques (sèrums de cavalls o aus, per WNV o mosquits capturats a la natura per Chik) es manipularien en NBS3. A Catalunya, una zona no endèmica, però, una avaluació local de risc podria indicar que la més que probablement baixa càrrega vírica de les mostres, i el fet que la mostra en molts casos es lisa i s’inactiva per extreure l’àcid nucleic i fer amplificació (biologia molecular) i que no hi ha propagació del virus, permetria portar a una manipulació de les mostres en condicions NBS2.

En resum, davant de cada mostra o grup de mostres no cal aplicar una check list en funció d’allò que volem aïllar assumint a més que estarà en un nombre considerable de mostres i en un alt títol…cal basar-se en les evidències disponibles, i els riscos mesurables, i en la historia de mostres o orígens previs.

En definitiva potser el que cal es posar al centre els procediments i el personal, la seva capacitació, entrenament i competència, que han estat potser massa abandonades mentre es perseguia el sant grial de la seguretat quasi absoluta a traves de la enginyeria. Perquè com ja apuntava en un article previ, the strength of a chain is based on its weakest link (Callaway, 2012), i a la carretera de les activitats amb patògens perillosos, potencialment letals, donar-li un Ferrari a un mico ens conduirà segur al desastre, però que una persona amb carnet (formada i qualificada) ens condueixi en un utilitari, potser no serà massa còmode, potser no serà glamorós, potser no serà ràpid, però serà, definitivament, més segur.

Però aquesta, aquesta és una altra història.


Referències:

  • Abad, F.X. Solanes, D., and Domingo, M. (2010). Reflections on biosafety: do we really know what biosafety, biocontainment, and biosecurity mean? Contributions to Science. 6,1.
  • Abad, X. (2018) Biocontainment in Low Income Countries: A Short Discussion
  • Medical Safety & Global Health 7:2, DOI: 10.4172/2574-0407/1000140
  • Callaway, E. (2012). Biosafety concerns for labs in the developing world. Nature 485, 425.
  • Heckert, R.A., Reed, J.C., Gmuender, F.K., Ellis, M., and Tonui, W. (2011). International biosafety and biosecurity challenges: suggestions for developing sustainable capacity in low-resource countries. Applied Biosafety. 16 (4),223-230.
  • Kojima K, Makison C, Summermatter K, Bennett A, Heisz M, Blacksell SD, and McKinney M. (2018). Risk-based reboot for global lab biosafety. Science 360 (6386), 260-262.
  • Ssengooba, W., Gelderbloem, S.J., Mboowa, G., Wajja, A., Namaganda, C. Musoke, P. et al. (2015). Feasibility of establishing a biosafety level 3 tuberculosis culture laboratory of acceptable quality standards in a resource-limited setting: an experience from Uganda. Health Research Policy and Systems 2015, 13:4

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

https://comentarisviruslents.org/

Related Posts

Be Sociable, Share!