Comentaris virus-lents (33): Gestió de residus: Un cas d’infecció per manipulació de residus.

Al fil d’una noticia apareguda recentment a El País sobre una infecció laboral potser convé parlar un xic de procés de gestió de residus en un centre de recerca com el nostre, i algunes derivades.

Treballem amb patògens perillosos (grup de risc 2) o molt perillosos (grup de risc 3). Qui vulgui saber més sobre categorització del risc dels microorganismes pot visitar l’entrada 29 del blog comentarisviruslents.org. Abans de començar la feina experimental es fa una segregació de residus ja que tot el material que no  ha d’estar en contacte amb patògens o ambients potencialment contaminats (les caixes de cartró i embolcalls plàstics de guants, kits, pipetes, etc.) són retirats abans i es processen com a residu domèstic o banal. Un cop acabada la feina, tot el material en contacte amb el patogen (pipetes de plàstic, medis de cultiu, hisops, nanses de sembra, etc.), que ja pot haver estat parcialment desinfectat, és abocat dins de contenidors de plàstic homologats (normalment de 60 litres de capacitat) que un cop plens són completament i correctament tancats per ser recollits per una empresa homologada i enviats a un centre de tractament com l’esmentat  a l’article on s’inactiva el seu contingut en autoclaus. Res que ha estat en contacte amb material biològic infecciós va a les escombraries municipals.

Tornant a l’article de El País, el que sí sembla un contrasentit és el que esmenta el veterinari…”La legislación debería ser más exigente, porque ahora mismo permite meter material biológico sin autoclavar [sin esterilizar] en los contenedores”. Home, fora ideal esterilitzar per autoclau en origen, com es diu, però llavors quin sentit tindria enviar-ho a les plantes de tractament…per tractar-lo igual, per esterilitzar-lo altre cop. I compte, que això implicaria centenars de centrals d’esterilització repartides per tot el territori amb el increment de consum energètic, de maquinària que requeriria manteniment i de personal que això suposa. Per mi aquesta legislació és correcta, sempre i quan els contenidors es tanquin correctament i perfectament…i tornem aquí a la nostra responsabilitat com a generador de residus. Perquè aquests contenidors estan construïts a prova de punxades i cops, no els podem culpabilitzar a ells.

Això no treu casos particulars, com el nostre. En el nostre cas, pel que fa als residus que han estat en contacte amb patògens de grup de risc 3, i que són virus o bacteris zoonotics, es fa una esterilització a autoclaus dins les nostres instal·lacions abans de ser ficats al contenidors que desprès seran recollits per assegurar que en cas d’accident en el transport, el material ja hauria rebut un procés d’inactivació, reduint així el risc d’infeccions ulteriors.

És el productor del residu el responsable d’etiquetar correctament el contenidor i d’assegurar-se del seu correcte tancament. Els contenidor estan proveïts d’un sistema de grapes que un cop tancat fa (per mi) impossible que es pugui tornar a obrir. Addicionalment moltes tapes de contenidor tenen, al seu perfil interior, un material adhesiu que quan entra en contacte amb les vores superiors del bidó es peguen molt, molt fort. L’article esmentat abans indica (sic): “Se deben realizar controles para asegurar que los contenedores de residuos están sellados” i es cert però evidentment aquests controls s’han de fer en origen, al mateix centre o hospital ja que si es fan en destí, i el contenidor no compleix implica un nou transport (per tant risc addicional) per retornar-lo al productor del residu. Per tant, el control ha de ser intern, propi del generador de residus.

Si el contenidor, com sembla la tesi de l’article, es va obrir abans del tractament, és evident que no es va tancar bé en origen; hi ha contenidors que poden semblar ben tancats però no sempre ho estan.

Un centre de recerca com el nostre no podria viure sense autoclaus, ras i curt, unes grans olles a pressió amb tot un seguit de paràmetres crítics (pressió, temperatura, qualitat de l’aigua) ben controlats i amb sistemes de seguretat per una segura manipulació. Aquí el nostre periodista rellisca una mica al definir-los com “recipiente metálico de alta presión”. Si s’hagués molestat en consultar la wikipedia en castellà hagués trobat: “La acción conjunta de la temperatura y el vapor produce la coagulación de las proteínas de los microorganismos, entre ellas las esenciales para la vida y la reproducción de éstos, hecho que lleva a su destrucción”. La versió catalana de la wikipedia és més clara fins i tot, al definir-lo com: “un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdic o de laboratori, utilitza vapor d’aigua a alta pressió i temperatura, evitant amb les altes pressions que l’aigua arribi a bullir tot i la seva alta temperatura. El fonament de l’autoclau és que desnaturalitza les proteïnes dels microorganismes...”. L’autoclau no mata per alta pressió, mata per la temperatura assolida. En el cas que ens ocupa a l’article, una temperatura de 130ºC en sec sense vapor també tindria força efectivitat. Una pressió de dues atmosferes addicionals, sense vapor d’aigua, que és la que s’assoleix dins l’autoclau en un cicle a uns 130ºC, fa pessigolles al mon microbià. De fet tota la gent que fa immersió sap que una atmosfera addicional de pressió (per tant 2 atmosferes totals) són les que es tenen a 10 metres de fondària al capbussar-se, i 3 atmosferes totals s’assoleix als 20 metres i no sembla que la gent pateixi gaire.

I ara la part detectivesca de l’article, la més interessant…

Epidemiològicament pot ser molt difícil traçar una infecció perquè els patògens són ambientals, prou o molt ubicus, estan repartits, disponibles en molts llocs i és difícil atribuir una font única, direccional a moltes de les infeccions. Recordem que un agent químic té efectes immediats o quasi immediats però que un agent biològic dona el seu efecte dies o setmanes després de la infecció (i aquesta és una qualitat “útil” si es miren les potencialitat bioterroristes ja que permet a l’actuant estar ben lluny del focus) i en aquest interval de temps es poden haver donat més contactes potencials de fonts diferents. Únicament si el patogen té una firma específica, uns marcadors no habituals en la natura propera es pot associar el seu origen, moltes vegades un laboratori de recerca, que treballen amb aïllats exòtics (no presents a la seva regió) com ha estat el cas. I aquest ha estat el cas perquè de Brucella suis hi ha cinc biovars o famílies (de biovar 1 a biovar 5).  Els biovars 1, 2 i 3 es mantenen circulant en porcs senglars i domèstics; el biovar 2, a més, circula bastant entre les llebres a Europa. Però resulta que el biovar 1 mai ha estat aïllat a Europa amb l’excepció de Croàcia i la persona que va emmalaltir ho va fer per una Brucella suis biovar 1. Si a més la soca identificada genèticament del malalt ( una Brucella suis biovar 1 soca 1330, aïllada originalment d’un porc a Minnesota al 1950) casa exactament amb una soca en la que s’estava treballant en un laboratori que va portar els residus a processar a aquesta planta en aquell període de temps ja està tot dit.

Publicaicó del cas a la revista científica Enfermedades Infecciosas y Microbiología clínica.

 

I finalment, dues puntualitzacions que fa l’article amb les que, personalment, no estic d’acord. Al mateix primer paràgraf de la noticia es parla que aquest cas “Según los médicos que lo atendieron, es el primer caso en el mundo.” No ens queda clar a què es refereixen però el que és evident és que no es tracta del primer infectat humà per  Brucella suis biovar 1. El mateix article que esmenta el periodista (veure article a la revista Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica) B.suis biovar 1 has been never reported previously in any species in the European Union, with the exception of Croatia, despite being a major cause of human brucellosis in America, Oceania and Asia”. La frase de la noticia queda llavors del tot invalidada, com a mínim en el context que jo l’entenc.

La segona puntualització ja és més moral, no tant científica, si es vol, sense ser periodista. Com es pot posar una primera frase de la mena “El 3 de febrero de 2014, un hombre de 53 años con una leve discapacidad intelectual llegó al hospital….”. Quin paper juga aquí la discapacitat intel·lectual? El va fer més sensible al bacteri? És rellevant des d’el punt de vista de la salut pública? Es vol indicar/insinuar que amb aquesta discapacitat no es van complir o es van complir malament els requeriments de seguretat? Jutgin vostès mateixos.

I és que informar, informar amb els ítems rellevants i exactes, en el degut ordre, deu ser tasca molt difícil.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

https://comentarisviruslents.org/

Related Posts

Be Sociable, Share!