Comentaris virus-lents (11) : Pandoravirus: la mida sí que importa!
Cada dia sabem més i entenem menys. Aquesta frase ve al cap quan un llegeix una mica sobre els Pandoravirus. Els virus ja no són, tots, aquest contagium vivum fluidum (fluid vivent contagiós) que deia el científic holandès Martinus Beijerinck en la seva primera descripció del virus del mosaic del tabac (finals del segle XIX).
Des de fa uns anys, i precisament per haver posat el focus en aquest tema (quants temes romanen en la foscor perquè no tenim diners per posar-los el focus!) , s’han vingut descrivint virus que desafien la nostra idea sobre la seva escala. Ja no són tan petits (20 a 200-300 nm, és a dir, menors a una deumil·lèsima de mil·límetre), s’ha esborrat la frontera amb els bacteris “clàssics” ja que els membres descrits del gènere Pandoravirus descrits fins ara tenen una mida de 1 micra i poden acumular més de 2500 gens.
Però anem per parts (com deia Jack l’ esbudellador). A principis dels 90 es van descriure uns ens, que infectaven amebes de vida lliure, Acanthamoeba, aïllades en l’aigua de torres de refrigeració, i que van ser assignats erròniament com bacteris gram positius (Bradfordcoccus) ; ningú podia imaginar que alguna cosa d’aquesta mida fora un virus. No va ser fins l’any 2003 que un grup d’investigadors francesos els van tombar del dret i del revés i el reescriviren / redescobriren com un virus (Mimivirus), amb una mida de 400 nm, i projeccions filamentoses que li feien arribar a un diàmetre final mitjà de 600 nm. El genoma era enorme, per ser un virus, una doble cadena de DNA de 1 milió de parells de bases, amb prop de 1000 gens codificants ( molts d’ells únics, no presents en altres virus, o més rar encara, només presents en organismes cel·lulars).
El 2011, un aïllat víric a partir d’aigua de mar a la costa xilena porta a la constitució del gènere Megavirus, un altre virus gegant amb més de 1100 gens. A Mimivirus li havia sortit competència de la seva mida.
Portada de la revista Science
I aquest any (Science 2013) , dos nous titans han entrat en escena: Pandoravirus dulcis (aïllat en amebes en aigua “dolça” , és a dir aigua d’un llac a prop de Melbourne, Austràlia) i Pandoravirus salinus (trobat en el sediment marí davant a la costa xilena). Aquests virus té una grandària que arriba al micròmetre, i contenen un genoma de 2,5 milions de parells de bases (P. dulcis) o proper als 2 milions (P. salinus). Més de 2000 gens per virus i només un 6% d’ells amb paral·lelismes (homologies) en gens ja coneguts. Això complica molt situar-los en l’arbre evolutiu i ha portat a llançar la hipòtesi que ens trobem davant uns virus que infectarien una branca (o un tipus cel·lular, si es vol) de l’arbre de la vida ja extinta (o no aïllada encara).
I no només al mar … Un article recent descriu l’aïllament de virus gegants a partir de la sang d’un voluntari sa, i rastres de la seva presència a quatre donants, tots ells sans, possiblement a l’aguait de les amebes que allotgem en el nostre cos.
Tots aquests virus s’han deixat caure per ara en una mena de calaix de sastre d’ acrònim NCLVD (Nucleocytoplasmic large DNA viruses) per distingir-los dels virus “clàssics ” la frontera de mida dels quals era als poxvirus, amb representants com el virus de la verola (190.000 parells de bases i una mida de 250-350 nm).
Una conseqüència addicional d’aquests descobriments és el debat que s’ha obert sobre el rastre fòssil de la vida, el concepte LUCA (Last Universal Common Ancestor o Últim Ancestre Comú o Cel·lular Universal) i el paper jugat pels virus dins tot l’anterior.
Em guardi ningú de suggerir el nom de Machotevirus pel proper aïllat de virus gegant que desafiarà antigues convencions o conviccions però aquest focus de ciència ens oferirà més sorpreses, de ben segur.
Però aquesta, aquesta és una altra història.
