Comentaris virus-lents (24): Norovirus i Andorra; res a declarar?

Les dues darreres setmanes han sortit tot un seguit de noticies sobre el brot de norovirus en aigua embotellada a Catalunya. Passat l’enrenou inicial, un petit resum amb algunes conclusions.

La primera, siguem curosos quan ens expressem i més a la premsa escrita. És evident que si hi ha una contaminació per norovirus al final hi ha contaminació fecal…humana (sobre tot si parlem dels genogrup I i II; hi ha genotips de norovirus que afecten espècie bovina, d’altres que s’han aïllat a porcs i també a ratolins; n’hi ha fins a 5 genogrups de norovirus); alguns mitjans mostraven la seva sorpresa. Com pensem que es transmeten els virus de transmissió fecal-oral? Perquè d’alguna manera material fecal arriba al subministrament d’aigua o mans no del tot netes entren en contacte amb aliments, aliments que després es consumeixen frescos o escassament cuinats. I no estem parlant sols de norovirus; també rotavirus i astrovirus són agents causals de gastroenteritis; els virus de la hepatitis A i E causen hepatitis; el virus de la polio, afortunadament quasi desaparegut, també segueix aquesta via de transmissió…També cal evitar assimilar o fer equivaldre la detecció molecular de genomes amb virus o partícules infeccioses. Com que estem mesurant coses diferents els resultats que obtindrem són diferents. La precisió és important i és que la Reacció en Cadena de la Polimerasa, PCR, el que fa es còpies de la molècula (del segment del genoma) que estem cercant. Però perquè el genoma sigui infectiu li cal (molts cops) que aquest genoma estigui revestit per una càpside, un abric de proteïna que és el que té les senyals que permetran l’entrada del virus a la cèl·lula hoste. Aquesta és la raó per la qual aquestes tècniques ens permeten inicialment parlar de còpies però no de virions infecciosos; la correlació no és correcta, no és equivalent.

garrafa

Que es contamini un aqüífer és una noticia força dolenta perquè quan un virus entra en un aqüífer pot persistir força temps. Per què? Els aqüífers, les aigües subterrànies, són habitualment considerades microbiològicament “segures” perquè hi ha una barrera, que és el propi terra, que evita que hi arribin virus i bacteris des de la seva superfície, on hi han les deposicions/excrecions (si parlem de virus de transmissió fecal-oral, és clar). Aquesta barrera, però, es transforma en un escut si el patogen, aprofitant esquerdes, o senzillament viatjant lentament cap avall, passivament amb l’aigua que s’escola al terra, arriba a l’aqüífer on trobarà un ambient amb poca activitat microbiana (per tant, baixa competència o enemics escassos) i una sèrie de factors (temperatures relativament baixes i constants, absència de  radiació ultraviolada) que contribueixen a una alta persistència, de l’ordre de setmanes, mesos o anys. És molt llarg d’explicar (i tampoc l’objecte de l’entrada) però aquest viatge cap a l’aqüífer del virus i/o el bacteri estarà afectat per factors tan variables com la tipologia del sol (sorrenc, argilós, barreja, roca), el nivell de saturació d’aigua, el pH, la conductivitat de l’aigua que percola i la presència i quantitat de matèria orgànica soluble…com a mínim.

I és que els norovirus, molt petits, també són força resistents a la inactivació forçada, la que poden executar els éssers humans; són perfectament capaços de resistir pH àcids o bàsics (al voltant de pH 2 i pH 12, respectivament per 30 minuts a 37ºC) i necessiten un bon raig de lleixiu (de l’ordre de 300 ppm o més en funció de la presència de material orgànica) mentre que per “matar” bacteris fecals habituals n’hi ha prou amb una dosi de 70 ppm. Això és el que explica la seva implicació en establiments col·lectius com restaurants, menjadors d’escoles o instituts, creuers, hospitals, etc.

Les dades de contaminació han donat valors variables, concentracions de norovirus força diferents. Així, el govern andorrà ha establert uns nivells d’entre 20 i 130 partícules de contaminació per cada cinc litres d’aigua, molt per sota del que havia dit la Generalitat, uns milers de còpies per litre de norovius de genogrup I i genogrup II, a la conferència de premsa del proppassat dilluns 25 d’abril. El que passa és que entre dues mostres assajades per tècniques de amplificació d’àcids nucleics, una amb més virus (5.000 còpies per litre de norovirus genogrup I i unes 10.000 còpies de genogrup II) que l’altra, jo acostumo a creure’m la primera sempre que els controls en els dos casos hagin sortit correctes. I és que un fals negatiu, o una menor intensitat en la senyal és sempre moooolt més probable quan es fan tècniques d’amplificació d’àcids nucleics que una senyal artificialment augmentada. Manca de capacitat en la concentració de la mostra, en la “preparació” de la mateixa, en la eliminació/separació d’agents inhibidors de la tècnica donen com a resultat senyals baixes que es tradueix en un numero de còpies baix…just els resultats mostrats pel govern andorrà. Llevant d’errada “en factors de conversió” (recordem el cas de les milles per kilòmetres de la sonda Mars Climate de la NASA, el 1999, no?), les dades aportades en la conferència de premsa de dilluns em mereixen més credibilitat.

… l’absència de bacteris no implica absència paral·lela de virus.

Ara be, diuen alguns, si han pogut detectar norovirus és perquè tenim tècniques eficaces per fer-ho! Però sempre ho fan massa tard. Manca de diners? Manca de planificació? Per què fem servir estàndards bacterians? Clamen alguns… El fons del comentari és cert i irrefutable però s’estavella amb la factibilitat o la relació cost-benefici dels mateixos. Els indicadors de la qualitat microbiològica de l’aigua són, segons la normativa europea, bacteriològics. La detecció de segons quins bacteris fecals pot implicar la possibilitat, però no la certesa, de presència de virus, també de transmissió fecal-oral. Un aigua que doni positiu a aquests bacteris fecals en una mostra d’un volum concret, per exemple 100 ml, ha de ser retirada del consum. Però, desgraciadament se sap abastament que els virus poden estar present en aigües que ja no continguin aquests bacteris fecals viables. És a dir, la presència de bacteris anuncia possible presència de virus de transmissió fecal-oral (norovirus; astrovirus; virus de la hepatitis A; en temps passats, poliovirus) però l’absència de bacteris no implica absència paral·lela de virus. Els virus poden ser molt persistents i mantenir-se infecciosos per setmanes o mesos a l’aigua un cop hi arriben. Perquè no es fan proves de detecció de virus? Pel seu cost, perquè les tècniques moleculars ens donen senyal de la presencia del genoma del virus però no de que aquest virus sigui encara infecciós, perquè si volem trobar virus viables cal esperar dies, fins i tot setmanes de cultiu en línies cel·lulars (això els que són susceptibles de propagar-se, que no ho són tots; que jo recordi, i si no ha canviat molt la pel·lícula, els norovirus no són cultivables), etc. Per tant des d’aquest punt de vista cal assumir que aquí tenim un forat pel que ocasionalment se’ns pot escolar un brot.

Arinsal

Una investigació epidemiologica és com la investigació d’un assassinat, on es van recollint indicis, proves molts cops circumstancials i on de vegades es troben proves conclusives que sí que permeten assenyalar “el” culpable; però altres vegades, com la vida real, tampoc es troba la pistola fumejant. En aquest cas es va començar detectant el virus a l’aigua de les garrafes però desprès la recerca es va ampliar (es va culpar a la línia d’embotellat, a la desinfecció o higienització incorrecta de les garrafes, que es reutilitzen) i finalment s’han trobat virus al mateix aqüífer; per tant la font original (Font d’Arinsal) és “culpable”, però aquesta font va ser contaminada involuntàriament o no per algú. I aquí tindrem problemes perquè en una contaminació d’aqüífer la contaminació pot estar a centenars de metres, a kilòmetres fins i tot, del punt de captació de la planta embotelladora. I sí, farem bé en no posar data perquè agafar i assajar mostres representatives de tots els elements afectats portarà setmanes i no està gens clar que traguem l’entrellat de tot plegat.

Esperem, continuant amb la comparació, que esmercin forces comandades per tot un Sherlock Holmes i no per un inspector Clouseau.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Cap de la Unitat de Biocontenció IRTA-CReSA. comentarisviruslents.org xavier.abad@irta.cat