Quina és la situació actual del virus de la Pesta Porcina Africana? Quina és la resistència del virus? Quines són les seves vies de transmissió? I les formes d’infecció? Què podem fer per prevenir-la? La Dra. Llilianne Ganges, investigadora de l’IRTA-CReSA i viròloga experta de l’OIE (Oficina Internacional d’Epizoooties) en el virus de la pesta porcina clàssica, respon aquestes preguntes.

Segons informa el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació d’Espanya, la circulació en zones properes al nostre país de malalties com la Pesta Porcina Africana (PPA) i la Pesta Porcina Clàssica (PPC) posen en alt risc a les explotacions porcines Espanyoles si aquests tipus de malalties entren i es propaguen. Davabt d’aquesta possible situació, és necessari aplicar mesures de bioseguretat per mantenir els alts estàndards sanitaris que garanteixen posicionar el sector porcí espanyol entre els majors productors i exportadors a nivell mundial. A banda de la bioseguretat, també seran necessàries altres mesures de conscienciació com jornades tècniques, considerades de gran valor en els plans d’acció de prevenció de malalties.

Atesa la situació actual de la PPA a la Unió Europea, actualitzem informació sobre aquesta malaltia a Veterinaris de Catalunya per conscienciar-los de la importància d’establir mesures preventives, així com informar-los de les característiques del virus, les seves vies de transmissió, la patogènia de la infecció, les diferents formes clíniques, la importància del diagnòstic ràpid i mesures de bioseguretat per prevenir. Tot això és necessari per establir el més ràpid possible un programa de control en cas que sigui necessari.

Què és la Pesta Porcina Africana?

La PPA és una malaltia contagiosa que afecta porcs domèstics i senglars. Alguns suids endèmics d’Àfrica, com ara facoceros, potamoquers i hiloquers serveixen com a reservoris del virus en aquest continent. Els vectors d’aquest virus són les paparres del gènere Ornitodorus (Ornitodorus moubata a l’Àfrica i Ornitodorus erraticus a la Península Ibèrica) on, a més, el virus també multiplicar-s’hi. El virus de la Pesta Porcina Africana no afecta les persones.

Història de la malaltia

La PPA va ser eradicada a finals del segle XX a molts països d’Europa, mantenint-se exclusivament des de l’any 1978 a l’illa de Sardenya. En el cas d’Amèrica van existir diverses epidèmies a la regió del Carib i Brasil, que també van ser eradicades. La situació a l’Àfrica és diferent, ja que en aquest continent el virus roman circulant de forma endèmica des de fa molts anys. Es conegut que des de l’any 2007, un virus del genotip II de VPPA, que circula a la zona de sud-est africà, va ser introduït a Euràsia, iniciant una situació epidemiològica d’alt risc sanitari per Europa. Des de llavors, la PPA s’ha propagat principalment mitjançant senglars infectats a altres regions europees lliures de la malaltia, com ara Bielorússia, Ucraïna, Lituània, Letònia, Polònia, Romania, República Txeca, Hungria i recentment Bèlgica i la Xina (Figura 1).

Situació de la PPA a data de 30 octubre 2018. Font: OIE

El cas de Bèlgica, situació preocupant

Del 9 de setembre al 30 d’octubre de 2018 es van reportar més de 100 porcs senglars morts o sacrificats en els quals s’ha confirmat la presència del virus PPA. Han estat detectats en una zona molt prop de la frontera amb França i Luxemburg. Com que a dia d’avui encara no existeixen vacunes efectives per el control del VPPA, l’única via de prevenir l’arribada de la malalties és mantenir una bioseguretat estricta i estar atents per poder realitzar un diagnòstic ràpid. Per prevenir la malaltia cal conèixer bé les característiques del virus, per exemple, la seva alta resistència.

Porcs senglars (Sus scrofa). Foto: Angela Llop (CC BY-SA 2.0)

El virus: com és i com es transmet?

El VPPA és un virus DNA amb una estructura molt complexa. És l’únic virus membre de la família asfarviridae, gènere Asfivirus. La partícula vírica té dos embolcalls i gràcies a aquests té molta resistència ambiental.

El virus es transmet principalment per via directa, és a dir, contacte entre animals sans i animals infectats. Normalment és per la via oro-nasal, tot i que hi ha altres vies d’infecció com la via cutània a través d’esgarrapades i abrasions de la pell. També pot ser per via intramuscular, subcutània o intravenosa, que es produeix per la mossegada de paparres portadores.

D’altra banda, les vies de transmissió indirecta també són molt rellevants i poden mantenir la persistència del virus en l’ambient. Consisteixen en aliments contaminats amb el virus o deixalles que contenen carn infectada, vectors biològics, o per fómites, incloent roba, calçat o vehicles utilitzats en el transport d’animals que no estan ben desinfectats.

• Per a més informació podeu descarregar aquí les presentacions fetes a Vic (30oct2018) i Lleida (6nov2018) per investigadors de l’IRTA-CReSA.

Visiteu el Blog del SESC per familiaritzar-vos amb les lesions de PPA i PPC.

Coneix més sobre l'autor d'aquest post:

Llilianne Ganges

•